GUINEU

Jytte Tomsen

2011-02-21T21:26:00.000+02:00

Va ser l'estiu passat, hom quan torna a la feina, sempre demana quines novetats hi ha hagut, i un esglai em va recorrer l'espinada en saber la noticia. Jytte Tomsen havia mort, deixava 2 fills i company. No se perque, però vaig tenir una profunda pena, el grup INTRA amb el qual havia encarregat treballs professionals de mobilitat al llarg dels anys perdia a una persona amb una gran valua i que pel damunt de tot creia en el que estava fent. Per això vaig anar el passat dilluns Al col·legi d'enginyers de Barcelona on li retien homenatge. Va ser impressionant veure que d'una manera excepcional la seva figura havia aconseguit reunir tots els professionals que gestionen la mobilitat a Catalunya. Des d'empreses consultores, administracions i com no els seus companys d'INTRA. S'ha de ser valent per també assistir-hi els seus fills i el seu marit. Crec que es el tipus d'homenatge que qualsevol de nosaltres hauriem volgut. El fet de que la luctuosa noticia en donès a l'estiu va impossibilitar que molts dels asistents poguesim asistir al sepeli i així en un acte civil es va retre homenatge a la seva persona pasant fotos de la seva vida em vaig trobar en una que hi estava jo, quan tenia prou mes de cabell, ella al fons observaba atentament la ponent, a la vora del qui va ser el seu mentor i que molt confonien amb la seva filla, per l'ascendència danesa i similitud amb el cognom: l'incombustible Ole Thorson. Va ser un acte entranyable, emotiu, ple de sentiments, del que et deixa amb un nus a la gola i dona moltes ganes de plorar, però no pots per alguna raó de ser que ens van educar que els homens no ploren, doncs vaig tenir que sortir quasi corrents del col·legi per poder plorar a gust sense que ningú conegut em mires, però va ser un error, tots els presents cercavem mes que mai l'abraçada del qui ha perdut un compay entranyable, una professional extraordinària. Bona altra vida Jytte espero que la teva sensillesa, discrecció i professionalitat impregni alguna cosa dels qui estabem allà. Has aconsegur la llegenda de ser la primera dona que sense propossar-ho ha reunit a tant de mascle del mòn de la mobilitat. Descansa en pau i moltes gràcies per aquests temps que ens han obsequiat

Sobre l'amistad

2011-01-20T15:07:00.000+02:00

Sobre l'amistad se'n han fet molts de tractats, se'n ha idealitzat, mitificat i elevat a la categoria de que els amics, son alguna cosa més que la familia, ja que no la tries, alguna cosa més que els companys ja que a no tots els confiaries un negit i sobre tot està pel damunt de les relacions sexuals que sempre impliquen una certa depèndencia. Va haver-hi un temps que un servidor va mitificar tant l'amistad que la va convertir en una religió pel damunt de totes les religions. El temps ha anat passant i hom s'ha anat tornant més pragmàtic, quan miro enrera i veig la colla d'amics inseparables que formavem una pinya, que confiaria la meva vida cegament, me'n adono que no tots eren sincers, potser la meva imatge era sesgada i la inocència notable, no obstant però, avui que vaig tornar a recuperar a un amic per casualitat, me'n adono que de tota la llavor que es va germinar ha quedat alguna cosa, que potser en aquests anys no he donat la importància que es merexia. Vaig saber en carn pròpia que la amistad com la parella no es eterna ni incondicional sinò es cuida, a banda que tots som diferents, quan erem joves ens vam influènciar mutuament tant, que ara, desprès de més de 30 anys, mires i te'n adones que no has canviat tant, te'n adones que va pagar la pena viure amb aquella intensitat, te'n adones dels errors i de les persones que avui hauria de guardar rancúnia, pero que els perdono, ja que sense això no podria seguir vivint, no podria tornar-los a veure com així penso fer. A tots aquells amics: l'Encarna, el Maties, el Jordi i sobre tot al retrobat Manel, els vull agraïr que haguin influenciat tant en la meva vida i dir-vos que malgralt que no es deu mitificar, va ser posible gracies a ells la transició al mòn dels adults. Afortunadament he fet amics mes endavant d'adult i que encara conservo, pero es una emoció molt gran retrobar-se amb l'amistat de la joventud, quan erem capitans, jugavem en els descampats d'enfront de casa i feiem experiments audiovisuals......

Memorial de les Camposines

2010-10-26T21:23:00.001+02:00

Diumenge passat una gernació en silenci desfilava pel memorial de les camposines, el primer memorial de la Batalla de l'Ebre dedicat als defensors de la Republica, als qui van perdre. Entre els morts hi havia el meu tiet. Varies plaques recorden els identificats fins la data pels del memorial democràtic. Molt de silenci i molta mort. M'estremia Quan sentia dir als familiars directes dels morts en la batalla que per fi tenien un lloc on recordar els seus morts, un lloc íntim on plorar-los. Des de dalt del turó s'observaba l'indret estratègic en que les tropes feixistes van trigar 90 dies a conqueri-lo. Sembla mentida de com aquells soldats van aguantar fins el final, amb pocs queviures i munició. Va caure camposines, es va volar el pont de l'Ebre, va caure Barcelona i la República va perdre la guerra. El meu pare obsesionat per la mort del seu germà al front de l'Ebre constantment em recordava la seva figura, ell es va salvar i per això estic aqui fent aquestes quatre ratlles, però el diumenge, en aquell turó vaig fer un acte de reconciliació amb el pare i vaig compendre de debò la seva obssesió que va viure aquells de guerra. Un adolescent de 17 anys que entrà de cop a la maduresa de la vida de la forma mes cruel. Benvingut sia aquests espai de les camposines, tot i que sigui tard per a molts, serà un lloc de peregrinació pels fills i nets d'aquells valents que van donar la vida per la República. el grup polític d'ICV ha tingut la valentia de fer aquests pas, criticat i menystingut ha aguantat les critiques furibundes i ha estat valent de fer aquests espai i treballar per desenterrar les fosses comunes. Es un tema molt delicat. Als de les terres de l'Ebre els puc compendre que s'ha de deixar en pau els morts, pero comprenc mes a les meves ties encara supervivents que desitjarien trobar les restes del seu germà mort a la batalla, en quant als bretols que utilitzen el memorial per reinvidicar que s'eliminin els parcs eòlics, senzillament, que se'n vaguin a la merda. De vegades l'esser humà es mesquí i només es mira el seu melic. Vaig veure molt de tristor i alivi, m'hauria agradat abraçar a tots els vellets i velletes que veia pel memorial, m'hauria agradat plorar amb ells i compartir la solitud, pero no ho vaig fer i vaig tornar cap a casa, massa ràpid, tot va ser com un miratge. Vaig estar on vas perdre el germà pare, descanseu en pau

A qui serveixen els mossos?

2010-10-16T19:23:00.005+02:00

Foto: El periodico de Catalunya. Edició 03/10/2010
Es una resposta que pot semblar obvia i que ens aquests moments em resulta d'allò més inquietant fer-la. Aquests dies he pogut veure, llegir sentir coses que provoquen serioses dubtes sobre qui influeix en el si del cos policial i surt massa vegades en el periòdic: El sindicat de mossos diu que...el sindicat de mossos opina que...? Una primera evidència es que el sindicat vol fer fora per la via ràpida a tothom vinculat amb ICV. Resulta patètic que haguin impugnat una oposició a un càrrec que es presentava Rafael Olmos simplement per "ética" però en canvi no tenen cap pudor al voler criminalitzar els moviments socials mal anomenats "antisistema" presentant probes fotografiques en els periodics. Si ja tenim clar que no serveixen als representants polítics actuals que els manen ni a grups socials que reivindiquen altres realitats, a qui serveixen?

Un fenòmen anomenat stieg Larsson

2009-07-12T17:31:00.004+02:00

Després de llegir-me la trilogia de Millennium de stieg Larsson, hom es queda sense esma i sense ganes de tornar a llegir en molt de temps, ja que costa que 3 llibres tan voluminosos t'atrapin com ho fa l'autor amb les seves obres i els seus personatges. M'agrada la novela negra i els clàssics del genere, pero fins ara mai m'havia enganxat tant aquests betsellers que s'han publicat entre el 2007 i el 2009.
Si hi ha referències amb el passat, jo hi ficaria el mestre Hichotk, pero que avui en dia tant les seves noveles com les pelicules estan desfasades, pero si que la trama guarda una certa correlació. Els dolents son molts i els bons, sempre ho averiguen tot i estan en el moment oportú allà on han de ser-hi.
El personatge principal, el periodista esquerranós Mikael "Kalle" Blomkvist anirà trencant-se la cara per esbrinar la veritat i denunciar als corruptes (això voleu dir que existeix enlloc?), però la veritable heroina de les noveles es un personatge escanyolit i baixet anomenat Lisbeth Salander, pero que en contrapartida es una hacker que pirateixa qualsevol ordinador i que té memòria fotografica per retenir qualsevol text o qualsevol situació. Comença el primer llibre amb 25 anys i acaba amb 27 i amb unes trifulques que deixen bocavadat al lector. Dubto que la pelicula que han estrenat respecte al primer llibre li faci justicia, ja que sintetitzar un llibre de 800 pàgines en una pelicula, es quelcom dificil. De tota manera, no us perdeu la seva lectura. Encara que tothom ho està fent, no us quedeu al marge, es una epopeya impressionant,i per una vegada guanyent el bons (els meus bons, son els que perden a totes les pelicules de Holliwod)

23 dies d'hospitals

2009-06-27T12:37:00.005+02:00

23 dies a l'hospital pot semblar poc, comparat quan tenia 17 anys que vaig estar 6 mesos, però ha resultat ser un malson, una bogeria difícil d'explicar.

Començant per la nit que em van ingressar, com que vaig estar en aquelles lliteres que et destrossaven les lumbars a l'UCI, vaig veure pasar de tot. El que més recordo es un magrebí plorant, i dient-li als 3 Mossos d'Esquadra que li acompanyaven que perque li pegaven, que no li peguessin més....es veu que l'havien enxampat robant i els mossos l'havien atunyinat a gust, ho comentaven els residents. Després el fulano que estava ingressat al meu costat, s'havia tret la via i se'n havia sortit a fumar. Els metges es debatien si el donaven de baixa de l'ordinador o potser tornaria i finalment, com no l'espectacle gitano que quan un familiar seu es posa malalt van a veur'el tota la familia i ja us podeu imaginar el follon que lien. Alli vam pasar la nit en aquell devenir de personatges lola, aseguda en una minuscula cadira i jo. Ens debatiem sobre si calia camviar d'hospital i anar-nos'en a la mutua, no ho tenia clar i més després d'escoltar a un metge guaperes, segurament resident que em deia que per operar caldria esperar uns 4 dies a reunir l'equip adequat, que potser calia treure carn d'alguna part del cos per inserir-la a la ferida.....vaja fantasma, després ens vam adonar que gairebé tot l'equip de trauma estava en un congrés aquella setmana i que a l'operació no va caldre fer cap mena d'experiment de Frankestain.

Benvinguts al dolor

El dimarts seguent de l'operació, el dia 2 de juny, comencen les complicacions que durarien tota la setmana i que cada dia serien simptomes diferents. Tal i com tenia previst no asimilo l'anestesia i tampoc la puc vomitar. El meu cos cada cop es va sentit pitjor i pitjor. No tinc febre, la pressió es normal, però el cor va 120 pulsacions i més. Començo a vomitar l'anestesia, però encara no hi ha prou. Em venen dolors lumbars en forma d'onades com la mar, el cor segeix fent taquicardies i de repent començo a suar moltísim. La cosa no pinta gens be. L'infermera em diu que ja no pot subministrar-me mes calmants jo li dic que no em fa mal la cama, sinó les lumbars, s'escomença a parlar de cólics nefrítics....sens dubta els símptomes son el mateixos. Criden a interconsulta a una urologa que confirma el diagnóstic, però no quadra que hi haguin 2 processos en paral·lel i es cert, eren els mateixos símtomes del còlic nefritic podruits segurament per la restes d'anestesia que quedaven al cos. La pobre Neus s'està menjant el pitjor marron de la seva vida, ja que mai m'ha vist així, el meu rostre es va convertint en un color groguent....per uns instants penso per segona vegada des de l'accident que allò s'assembla al final, que no podré aguantar massa més temps amb aquells dolors. A part de Neus no se qui hi ha a l'habitació tot s'escomença a esborronar. Providencialment arriba Lola i li dic que m'ajudi a vomitar, i alló va ser la clau. Fica els dits ben endins, i després d'un parell d'intents vomito dues vegades, un liquid groguent i fétid barreixa de bilis i anestesia. A partir d'aquells moments el dolor lumbar abaixa, ja no hi ha més onades de dolor i sudoració.....es podria dir que vomitar em va salvar la vida, però seria exhagerat, el que si va fer es apaivagar el dolor tant intens que patia i que no podia controlar, però si vaig compendre que aquell dia tampoc moriria, sona absurd pero eren els pensaments que rondava el meu cap.

Tota la setmana va ser horrible, dolorosament horrible. Sembla mentida pero el dolor causat pels efectes colaterals de l'operació eran molt més grans que el dolor de la cama en si mateix. Un altre dia van descobrir que tenia un ileo paralític que es com si l'aparell digestiu deixès de funcionar correctalment, altra dia em troben nivells d'hematocrit molt baixos a la sang i una anemia de l'òstia, cosa que em fiquen sang (això era al cinqué dia) Em treuen la sonda per fer pipi, pero me la tornen a posar perque no soc capaç de fer-ne sense ella (vaig estar 9 dies sondat) em treuen les vies masa aviat, em donen un cafe amb llet i el vomito, i torna a posar la via. La moral es ressent i comença a estar per terra. Venen molts amics i companys de treball, jo estic en un núvol i d'alguns quasi ni m'enrecodo. La recuperació es lenta i costosa. Despres de 8 dies sense fer de ventre, demano 2 microlax i un supositori de glicerina. Cagar es converteix en una mena de part molt doloros. Al nové dia se'n retira la sonda i per fi puc fer pipi com la resta de mortals

L'estada a l'hospital del Mar es converteix en un malson. L'operació ha anat molt be, pero la resta de complicacions que vaig tenir algunes les podrien haver evitat si haguessin tingut un millor control d'infermeria. Els dies a l'hospital del Mar s'acaben perque tinc que passar a l'hospital de l'Esperança a fer la recuperació. Pensem aviam si la mutua se'n poc fer càrrec de l'ingrés a un altra hospital, pero finalment, optem per l'Esperaça i afortunadament no ens vam equivocar

L'hospital de l'Esperança

Aqui vaig trobar l'antítesi del que em vaig trobar a l'hospital del mar. Tenia la sensació d'estar ben cuidat i l'equip de traumatòlegs, es veia que era molt bo. Vam elegir be, perque a més es un hospital molt tranquil, no hi havia el xivarri que es muntava en els passadisos de l'hospital del mar i fins i tot el menjar era més bo

Ell dia 23 de juny, dia de revetlla de Sant Joan, m'envien a casa, rera queda una experiència durisima, difícil d'explicar. Ara cada dia laborable haig d'anar a l'hospital amb una ambulancia a fer la recuperació....tot va a poc a poc, pero el fet d'estar a casa, es molt positiu per a mi i crec que per a la resta de la familia. Escric des d'una cadira de rodes, no se quan podre ficar el peu a terra, pero el pitjor, sembla que ja ha passat

Gracies de nou a tota la familia que m'ha donat suport i als companys que no han deixat de venir a veure'm

Parentesi

2009-06-26T21:14:00.004+02:00

Tot va succeir un 31 de maig. Era diumenge al capvespre, els nens s'havien dormit aviat i se'm va ocorre anar al cinema....podria haver tingut altra idea o que no em donés temps, però alli estava jo, regirant els fulls del periodic per veure en quin cinema aprop feien Star Trek serie de la qual sempre he estat una mica fan i tenia ganes d'evadir-me amb la ciència ficció. Be, era un diumenge tranquil, la ciutat estava buida a causa de que dilluns també era festiu, vaig agafar la bicicleta pública, com centenars de vegades i em vaig dirigir cap els cinemes Icaria a la Vila Olimpica. El destí que m'esperava s'hauria pogut evitar si hagués optat per altra ruta, per exemple la que circula paral·lela a la ronda del litoral, pero no ho vaig fer i així fou com cap a les 21,15h enfilava pel carril bici del passeig circumval·lació. Anava tranquil i relaxat, una miradeta a la porta de l'escola de la meva filla i de sobte veig a dos ciclistes que venen cap a mi en Bicing també, circulant en paral·lel, xerant i no mirant endavant en cap moment.

Anatomia d'un instant

Això no es la novel·la de Cercas sobre el 23-F sinó que son els segons que vaig disposar per a reaccionar. Vaig tocar el timbre, pero aquests mig afònic no el van sentir...confiava que mirarien endavant que em veurien, però m'equivocava. El ciclista que invadia el meu carril, mirava cap al terra, mentre anava xerrant amb el seu company. De sobte els vaig cridar "cuidado, imbècil" i al cap d'uns 3 segons, es produia l'impacte. Vam tocar amb el manillar i jo que ja anava quasi fora del meu carril no vaig poder evitar que la bicicleta es descontrolesi i que aterrés en el dur asfalt del passeig circumval·lació. Mig cos estava en el carril bici i l'altra estava el carril de cotxes que venia en sentit contrari al meu. Al cap de pocs minuts em van arrossegar fins que tot el cos estigués dins del carril bici. Dels 2 individus que anaven en bici implicats en l'accident hi havia un que era infermer, i em va estar atenent tota l'estona. Em prenia el pols i la tensió que pujava i baixava com un tobogan desenfrenat. L'altri, el que em va causar l'accident va estar tot el temps a la vorera, arrepenjat al mur que separa el parc de la ciutadella, vetllant per la seva consiència que segurament no la tindrà mai tranquil·la.

Xisclava com un porc que duen a escorxador, sabia que era una trencadissa dolenta, perque no es normal que faci tant de mal una trencada d'ossos, que ja n'he tingut dues mes en la mateixa cama i se que el derrame intern provoca una mica de sedació. Casualment una traumatòloga pasava per alli, també anava al cinema, també es va perdre la pelicula, pero la seva estada alli, el seu tracte, va ser molt gratificant. Vaig trucar com vaig poder a casa, quan estava estirat a l'asfalt. Lola s'ho prenia amb molta fredor, soposo que la processó li anava per dins. Intentava calmar-me m'explicava la millor opció que no fos un esguinx o un traumatisme fàcil de resoldre, no era normal que em plantegessi el millor dels casos possibles tant ella i jo sabiem que la trencada d'ossos era molt dolenta. De seguida va cridar al meu germà perque vingués a quedar-se amb els nens i així lola poder anar a l'hospital.....pero l'ambulància no venia, ja feia mitja hora llarga que romania a l'asfalt, havien trucat més de 6 vegades, els qui em cuidaven començaven a estar desesperats....en la darrera trucada, deien que l'ambulància no trovaba el carrer....quins collons. Penso que si l'hemorragia hagués estat externa ja no estaria escribint aquestes paraules. Els temps no pasava i notava que la meva vida se'n anava...no podia, no volia deixar-me morir com un gos al mig del carrer aprop del col·legi de la meva filla Llum, sense despedir-me dels meus, el cor bategava per sobre de les 12o pulsacions....

L'ambulància finalment va arribar i em vaig despedir de l'infermer que m'havia cuidat, li volia dir alguna cosa que el matxaqués la seva consiència, pero no em va sortir, volia arribar a l'hospital com més ràpid millor. La traumatòloga va dir si em podien subministrar un calmant i els de l'ambulància van dir que això nomès ho podria fer una ambulància medicalitzada, que si volia que cridarien a una......quins collons, i esperar mitja hora més ni hablar, volia arribar com fos, que comences el diagnòstic quan abans millor. L'hospital del Mar estava a tocar i vaig decidir que volia anar cap alli, no volia una tourné turística per Barcelona, així es que en menys de 5 minuts notava la baixadeta d'urgències de l'hospital del mar. Estava entrant per fi a urgències.

Em van inmobilitzar la cama i torna a xisclar com un animal. els moments que van pasar van ser tremendament durs. En un set de l'UCI, veia pasar tota mena de gent extranya. L'aristocracia del barri com diria la cançó de Serrat. Vaig estar des de les 22,30 fins les 16h del dia seguent que em farien l'operació que va ser tot un exit, pero això serà un altra capítol d'aquesta odissea.

El Quiròfan era immes, es podia jugar a futbol en les seves dependències. Hi havien una dotzena de persones que no es feia cap nosa, el primer, l'anestesia epidural, com les parteres, i després a sentir tot aquell circ. Era tot una feina de bricolatge, sentia el "taladrin" com penetrava en la tibia una i altra vegada, sentia els comentaris de la gran ferreteria que m'estaven muntant, i cornometraven el temps com si fora un llançament d'un coet espaial. Es van proposar 2 hores operació i anaven contant per minuts "estamos en el 97" deia el capo operador aprement al personal....finalment en 120 minuts exactes s'acabava l'operació i em ficaven en una sala que en diuen de recuperació, que mes aviat em recordava la morgue, pero era viu, i tenia ganes de seguir en aquests món. El tubet que subminstra oxigen que et fiquen pels narius i que surt a totes les pelicules, es d'allò més incomode. Ja feia 48 hores que no dormia, i seguia alli esperant....

Finalment, pasada la mitjanit em pujaven a la cambra. Ho havia estat desitjant des que vaig arribar a l'hospital

Es va crear un parentesi, de repent vaig passar de tenir 50 problemes a tenir un de sol, que es el de recuperar la salut, i en això estic quasi un dos mesos després i em queden be...millor no pensar en el que em queda

Rafael Olmos

2009-03-31T22:06:00.003+02:00

Avui, en un dia plujós de primavera s'ha confirmat el que ja se sabia des de fa dies: el cessament del Cap del Mossos d'Esquadra, en Rafael Olmos a causa de la desproporcionada càrrega policial contra els manifestants anti-Bolonya.

L'he vist aquesta tarda, quan anava de la ma de l'Ovidi a recollir a la Llum. Ell s'aixoplugava per fer una trucada de mòbil, soposo que quan he passat davant d'ell li he degut recordar a algú conegut...no crec que s'enrecordara de compartir alguna xerrada, temps ençà....l'he vist més prim i lógicament dessolat, de sobte, he començat a veure cares conegudes de gent d'esquerres, de la vella guardia i, tot seguit, he sentit un crit que deia !Salva i del cel grisós ha aparegut el meu company i amic Lluís. M'ha comentat que venien de dinar amb ell i retre'l un homenatge com amic i per la seva tasca realitzada a la policia autonòmica. Soposo que com que avui era el dia que es feia públic el seu cessament, haurà agraït l'escalfor dels amics. Pasar a engruixir la llista de cadàvers polítics es quelcom que no agrada ningú i menys una persona de capacitat demostrada i trajectòria democràtica com en Rafael.

No se de que hauria d'extranyar-me, es el rol polític i algú tenia que pagar per la càrrega policial, em pregunto que se'n extreu de tot això? Si es tracta d'una conxorxa per fer saltar a en Saura, els qui l'han pogut promoure no se'n han sortit. Si es tracta de gent inflitrada "anti-sistema" no han aconseguit cap objectiu....al final, crec, que serà difícil aclarir que va passar realment i si es va fer intencionadament per part d'algú. Crec que els fets representen una gran màcula pel sistema democràtic en general. El paper de l'oposició torna a donar fàstig i les seves paraules son d'un revengisme i oportunisme que fan feredat....Acas no continuen en el càrrec els alts comandament dels Mossos que van anomenar a dit els succesius governs de CiU? no se'n adonen que desprestigiant indirectament els mossos es desprestigien a ells mateixos?

A ningú se li escapa que amb l'era Saura s'ha actuat amb molt de rigor i contundència contra els abussos policials i contra la violència desmesurada d'alguns mossos i que la càrrega podria haver estat coordinada per fer caure el Conseller, però deixeu-me que ho dubti. Com es pot anar des de dins en contra del mateix cos policial? no m'ho acabo de creure perque hores d'ara els mossos, diguin el que diguin els salvadors de la pàtria estan més desprestigiats que abans de la batussa. Les imatges parlen per si soles i no hi ha excuses, Rafael tenia que plegar, pero, ojalà s'aclareixi aquests enrenou, perque sinó, tots hi sortirem perdent: el Govern, el tripartit, ICV per descomptat, però també CiU, perque al final no ens creurem que tenim un Govern transparent i un pais democràtic i els ciutadans farem allò que solem fer quan tota la classe política ens decepciona....no anar a votar.

Benvolgut Rafael, soposo i espero que te'n sortiras d'aquests sotrac. En Salvador Milà, te'n podria donar algun tipus d'explicació de com se surt del forat i s'agafa ganes de començar de nou quan t'acaben de cruxificar per uns fets que segurament has tingut poc a veure, pero que n'eres el responsable

Vull creure encara que visc en un pais, suficientment democràtic i madur com per poder esclarir tot el que va succeir i poder avançar i m'agradaria que la dreta catalana deixi d'especular d'una vegada en aconseguir el govern a qualsevol preu. Crec sincerament que es molt millor aquests tripartit, infinitament millor que qualsevol govern de CiU que ja ens ha demostrat abastament del que es capaç de fer i que defenso més que mai que l'esquerra democràtica estigui al capdavant del mossos, cal deixa-los temps i corretgir errors i ojalà que aquests petit pais sigui capaç d'avançar i madurar demostrant que té la dignitat i els valors que se li atribuexien

Una abraçada Rafael i bona sort

Viure vivint

2009-02-28T20:02:00.003+02:00

Sembla una collonada, pero només es pot viure vivint el moment, i de vegades, els moments pasen pel davant nostre sense adonar-nos i després ens lamentem....Fa dies que no estic content amb mi mateix, sera que no hi visc el moment, no se a la millor serà alguna cosa que ronda pel cap que no sabria definir, el temps ho dirà

El llarg hivern

2009-02-18T15:37:00.003+02:00

El llarg hivern que estem pasant està calant en els meus ossos d'una manera extranya. M'agrada que les muntanyes estiguin reblertes de neu, m'agrada sentir el fred viu com colpeja la cara, m'agrada el caliu i l'escalfor de la xemeneia, pero....se'm fa llarg, es com estiguessi en una mena de "matrioska" rusa que per mes que destapo i destapo ninetes, no trobo la essència de l'interior. Dins de les ninetes hi ha la crisi, la crisi dels que viuen en crisi i el futur incert que ens truca a la porta en forma d'interrogant. Tot desitjant que arribi aviat la primavera, en sentaré a prop dels arbres i cercaré a les estrelles, algun signe que m'identifiqui i em faci ressorgir de la mediocritat que estic submergit

l'any que s'acaba

2008-12-29T01:40:00.003+02:00

Un any mes a punt d'acabar i un munt de reflexions pendents, un fred roent que recorda la fragilitat i un grapat d'esperances i bon auguris que aplegen la despedida de l'any i els albors de l'any que entrarà. Un any per estar satisfets tan professionalment com a nivell familiar. Els nens creixen i omplen de vida cada racó de les cambres, el correteig dels dos petits recorda que algun dia ho vaig somniar i que ara es realitat, encara que ha entrat en el el raonament del normal. Seguirem al peu del canó redescobrint els secrets que fan que cada dia, cada mati, s'omplin de noves fites i noves esperances.....el 2009 ens saluda un any mes a la butxaca, una excusa més per a ser feliços

Venezia

2008-12-10T17:42:00.005+02:00

Venezia sempre ha valgut tant o més mises que París, segur que per moltes coses que la fa ser una ciutat única, sempre a punt de desaparèixer, peró sempre renaixent com si fos un au fènix que resurgeix de les seves propies cendres, es a dir de la debastació de les guerres, de la devastació de la peste, de la devastació de les inundacions.....tot i que sembla que el canvi climàtic li està sopossant una ferida irreversible, la única ciutat sense cotxes qeu existeix al mòn es no es resigna a sucumbir a les aigües que sopossa l'amenaça del canvi climàtic
El fred i la boira no han impedit captar de nou (i van 4 vegades) tota la força de les pedres de les obres d'art, dels qui l'habiten com un fenòmen extraordinari, un petit miracle que continua endavant i que captiva a artistes, escriptors i enamorats. Venezia sempre forma part del meu record imaginari de quan tenia 10 anys i vaig ser el fill privilegiat que va poder anar amb els pares en un creuer pel mediterrani.Encara estan en peus els dos lleons del costat de la plaça de Sant Marc resistint el pas de la història i recordant-nos que malgrat la seva feblesa son alli entossudits a resistir el ferotge setge de les aigües
Llarga vida a la ciutat única que va ser la capital del mòn durant tant i tant de temps i que avui les autoritats s'afanyen per salvar-la.....ojalà arribin a temps, el mòn viuria molt trist sense la perla que enlluerna l'Adriatic

De tardor

2008-11-26T17:31:00.003+02:00

Bufa el vent i sento la gelor a la cara. Em fa costera amunt la vida i el carrer Urgell. El meu estat d'ànim sembla una muntanya rusa que no veu el fi i la velocitat insana que impregna aquests final d'any fa tremolar els ossos. La por s'apodera per instants. Contracorrent, sempre a remolc de la situació actual i de qualsevol vent favorable, solcaré la terra i els núvols demanant si-us-plau un bri de cordura i un xic saviessa que permeti travessar aquests desert que m'ennuega i em nubla la vista, entre l'esperança i el dessassec viure amatent sense dormir apenes cercant un senyal i una certeça que a la millor no arriba. Aqui estic senyors més pobre que ahir pero amb el rostre ergit i el coratge de ficar-me en una aventura que canviarà i molt la meva vida

El negoci de la crisi

2008-10-15T15:54:00.003+02:00

Tot plegat aquest paron fa olor més a negoci d'estats que a altra cosa. La dinàmica de creixement del ram del totxe era insostenbile del tot i en canvi ningú s'atrevia a plantar-li cara i ara que els preus dels habitatges estan baixant, ara que els bancs han fet el negoci rodó fent entrar a l'Estat (que no ho podrà controlar tot) als cosells d'administració i que la borsa ja puja com l'escuma després de tocar fons, hom pensa que tot plegat es un gran negaci que acabem pagant com sempre les classes socials més desfavorides. El catacrec ha de ser molt més gran que tot el que s'ha produït fins ara per començar des de zero i donar per finalitzada l'época capitalista de creixement desenfrenat. O això o simplement colapsarem com a planeta, ja que fa molt que l'estem consumint sense la consiència necesaria. Haurem de tornar a pasar gana i penúries? no ho sabem el que si es cert que Càrites rep menys diners, les persones amb menys formació estan a l'atur i el futur incert de les persones, encara s'ha tornat més incert, per això cal un gran canvi que faciliti un nou model d'economia i sostenibilitat que ara no existeix i que caldrà inventar

Aires de Tardor

2008-10-02T16:19:00.002+02:00

Ja arriba la tardor, sempre es un moment especial per a mi, no solament perque vaig nàixer fa 52 tardors sinò perque aquests canvi de temps es una barreija de sensacions que arriva més que mai amb aires de renovació personal i reptes profesionals. Aquesta mena de matins frescots i tardas caloroses prevenen dels primers freds que estan arribant a les muntanyes i aviat seran amb tots nosaltres i com sempre, els més desvalguts seran els primers a rebre el fred de la crisi en la seva pell. Si ja està aqui la tardor plena d'inquietuds, pero també d'esperances. Beneïda tardor que cada any piques a la porta amb les incerteses i clafreds amb la renovació personal per fora i per dins.....deixaré una nova pell de llargandaix per seguir caminant a 4 potes o a 2

de vacances

2008-08-05T08:57:00.005+02:00

Temps de vacances, d'alegria de calor de desconnectar, d'aniversaris de festa, de veure creixer els nens, de veure familia de mes festa. Temps d'aigua i platja d'amics i estones màgiques, en definitiva.....temps de vacances, del que tothom mira de recuperar el desgast de l'any i dels qui romanen a la ciutat ho fan de manera silenciosa per desprçes, al setembre quan es comenta el que s'ha fet de vacances, es diu.....home si hagués sabut que estaveu a la ciutat, us hauria fet una visita...quan la ciutat es torna amable i les obres no distrauen la calma i pau que se respira...agost a la ciutat venint de vacances i esperant anar-se de nou...al final hom s'acostuma a viure d'una manera còmode, molt còmode i va veient com s'ho passen d'allò més be les criatures...beneïdes criatures que ens omplen de vida i de llum

La fi de la era del petroli

2008-07-07T13:30:00.003+02:00

Vivim a les portes d'un gran colapse econòmic, del qual qui més té a perdre es qui menys té i precisament la gent que ja en té molt, es la que més guanyarà. Hi ha molta gent que té por en el primer món de les conseqüències que està tenint. Amb l'encariment del barril de Brent, s'encareix tot i més un país com el nostre tant depenent del petroli que encara no s'ha possat les piles per adaptar-se al canvi inminent i encara està molt lluny de l'acompliment dels compromisos de Kioto, a més del 50%. Amb aquests panorama a algú li pot anar pitjor?, doncs si, als països del tercer món, i als països emergents, que no poden fre al consum irracional de combustibles fòsils. El primer mòn anirà de corcol, pero el tercer mòn moriran milions de persones i les guerres pels recursos energètiques i aquífers es produiran arreu. Entrem en una etapa en que la inversió del vehicle privat ja no val la pena, perque es possible que haguem d'abandonar el vehicle, perque, aviat, no tindrem suficient diners per pagar-ne la benzina. Vindrà de cop, serà com un tsunami que ens despertarà del somni de la nostra inconsiència col·lectiva i aleshores, tot seran marramiaus, pero jo em pregunto, perque s'ha fet tan poc fins ara? de que han servit tantes reunions del pannell d'experts de canvi climàtic sinó han estat capaços de convèncier al seus propis goberns? perque s'ha permés que el petroli fora tant barat com era fins fa nomes 5 anys. Tots tenim el nostre granet de sorra de culpa, però els goberns del mòn, son els principals responsables, segons el rànking d'emissions que tenen, ens faran pagar el cambi climàtic a tots per un igual....enfí, espero que quan arribi el tsunami, us agafi en un lloc alt i preparats pel canvi

la festa de fi curs

2008-06-27T12:55:00.005+02:00

La finalització del curs sempre es un moment d'alegria desbordant. la porta a l'estiu, al canvi d'activitats i a la disbauixa a les obres de teatre i dansa i a les manifestacions florals

L'estiu, sempre ens truca a la porta per Sant Joan i ens convida a viure les nits curtes amb delit i imaginació

Beneïdes festes estivals que ens serviran per a recuperar-nos y poder gaudir de dies de descans i rauxa

que tingeu bones vacances bologgueros

els creuers de superluxe

2008-06-11T14:41:00.004+02:00

L'època de moda del creuer Titànic i ara torna a estar de moda allò de vacaciones en el mar. Les navilleres es parteixen la cara per veure qui va el supercreuer més gran del mòn i els touroperadors competeixen per oferir ofertes a clients de totes les classes socials. Es com Marina d'Or que el pobre va a un complex que el fan creure que es ric. La diferència aqui es que el ric accedeix a suites de 6000 Euros per persona (i diuen que es la primera que s'esgota) i el pobre pot passar amb una de 500 Euros. Tot està pensat per gastar i emprar el temps com si estiguessis en una ciutat amb tots el serveis. Hi ha teatre, pista de gel, casino, piscines i multitud de serveis. No se, anar a sobre d'una ciutat ambulant (el darrer vaixell hi caben 4500 persones) no em convenç d'allò més mínim ni entenc com pot seduir a tant de gent, pero la realitat es aquesta. El turisme de masses també ha arribat als grans creuers i Barcelona, s'ha tornat la capital del món on tots els gran creuers fan escala. Una realitat que ja colapsa el port recent ampliat i la ciutat. Passi-ho be que no m'enganxaran a bord de tant de luxe superficial....no em convencerant ja que continuo considerant-me pobre i ni puc ni vull enganxar-me a aquestes modes tot i així ha estat interesant de coneixer el vaixell i aqui us mostro algues fotos

Salut blogeros i espero que elegiu altres modes de vacances més sostenibles

Ja tenim aqui el congres de la bicicleta

2008-05-27T10:14:00.004+02:00

Ja han passat 2 anys des del primer congrés de la bicicleta de Catalunya i la veritat es que ha passat molt de temps (no es pot dir que ha plogut molt, perque es el que està fent ara, el que no ha fet en 2 anys) i sobretot entre congressos ha esclatat el fenòmen BICING que ha resolt d'una tacada dos problemes irresolubles per a molts barcelonins 1) on aparcar la bici 2) quan em robaran la bici. Aquests any hi ha moltes novetes per exemple el congres internacional de policia i bicicleta que serà d'alló més interessant i moltes cosetes més

Us hi esperem a tots i totes, perque aquests any si, que hi ha coses que comptar, aquests any si que cal pressionar a l'ajuntament perque d'una vegada per totes faci els deures i posi el carrils bici que fa tant de temps estem reclamant

El tants sols 2 anys els usuaris de la bici han augmentat en un 8000% mentre que els Km de carrils bici han augmentat en un 0,10%. Això no pot ser si no fem valer la nostra força ara, quan ho farem???

Lllarga vida a aquests renaixement de la bicicleta a Barcelona...Espero que l'ajuntament es posi les piles i executi d'una vegada per totes eixos 40 KM de carrils bici que ens deu des fa quasi 10 anys

Recomano la seva assistencia que aquests any es farà al recinte la Farga de l'hospitalet i si voleu tafanejar el programa us l'adjunt

Salut i bon congrés que ja encen la flama demà

Salva

Madrid en primavera

2008-05-14T10:49:00.003+02:00

Madrid, sempre m'ha semblat una ciutat magnifica, la pena es que li sobren la meitat dels cotxes pero per la resta es excepcional. Passejar per la castellana es un divertiment i agraiment per a la vista....els arbres que la Thysen es va encaramar perque no els tallesin, les cues de turistes per entrar al museu del prado, els jardins del campo del moro, y les estàtuas, sobretot les estatues...tant les arxiconegudes com la cibeles així com les clàsiques estàtues equestres d'algún general oblidat....Madrid sempre es tant àrida en el clima i en el tràfic que enganxar-la en aquests temps que tot floreix es una gran sort....La pasta gansa es pot olorar, els perfums, les flaires que despedeixen les senyores al pasar valen més del que cobro en un trimestre, per no dir l'orfebreria ambulant que duen a sobre, pero també hi ha pobres de solemnitat que s'amagen en qualsevol racó...Madrid sempre ciutat de contrastos, s'obre als meus ulls en els passadissos del metro en els carrers més amables....quan es primavera tot es confabula perque les persones siguin mes felices....i jo també ho soc en el seu entorn

Complir 2 anys

2008-04-20T22:36:00.003+02:00

Quin punt d'inflexió més fantàstic...dobles per primera i única vegada l'edat d'un sol cop, ja no ests bebe, et mors de ganes d'aprendre i coneixer de fer relacions i amistats, encara no parles pero et fas entendre en una mena de bocavulari propi sorgit de no se on. Ja ets personeta, aviat deixaras el bolquer i aviat creixeras molt, la vida et bull a les venes i l'ansia per conèixer cada dia coses noves no té fre....Veus als gran molt amunt, però aviat creixeras i viatjaràs a coneixer noves contrades i nous amics.

Ojalà que poguem disfrutar de molts anys de la teva companyia de les teves gracies i del teu geni, felicitats ovidi, ja tens 2 anys i el mòn es desperta cada dia amb tu et dona la mà i et convida a passetjar amb ell

com molts pares, no tinc por de que creixis, es més desitjo que aviat agafis una mínima autonomia, es més intueixo que seras força autònom i sabras valorar tot allò que es important a la vida

Felicitats Ovidi, per molts anys

Morir a mans d'un psicopata del volant

2008-04-17T00:14:00.003+02:00

La matinada de divendres, en josep anton tornava de la feina a les dues de la matinada i la seva vida va quedar marcida per culpa d'un psicopata del volant que no content d'haver atropellat mortalment i contradirecció a Josep Anton fugi covardament de l'escenari en taxi, i tornà poc després per incriminar la seva propia dona. Perque? doncs perque era un fulano reincident en la conducció sota els efectes del acohol tenia multiples causes pendents, tenia el carnet de conduir retirat i per tant es va agafar a la possibilitat remota que la policia local s'empassés la trola, cosa que ho va impedir el testimoni d'un taxista que va veure qui conduia era un home, i des d'aquella nit dorm em presso esperant que es faci justici, aquesta vegada si, per favor, aquesta vegada si. Es evident que les companyies asseguradores han perdut tot el credit quan a hores d'ara no tenen cap codi étic que impideixi que se'l pugui defensar quelcom tan indefensable i execrable com la conducta del conductor que es va endur per davant la vida de josep anton, amb només 43 anys i no es va poder fer res per salvar-li la vida. Ahir es va incinerar les seves despulles i es va fer un acte laic molt apropiat per a una persona que se reconeixia anticlerical i que de ben segur ho agraïria molt. Ja va sent hora que la justicia prengui les regnes de casos de multireincident que es succeeixen en els jutgats i que es impossible que acompleixen penes.....Altra codi étic que hauria d'estar més regulat: la possiblitat de les companyies contraries no "negocien" que el client no vagui a presso en casos greus, perque li estan fent un flac favor als que son profans i vuen aquests comportaments dels estaments judicials

Doncs be, reconegem-ho, aquest home, qui el va matar, era un psicopata al volant i la única diferencia amb els piscòpates es que el primer desprecia la vida i conscient o no cerca endur-se les dels desconeguts, mentre que el psicopata no desprecia la seva propia vida, la necesita per seguir matant

I el que defineix a tots els psicopates es que no tenen tractament i per tant si surten de la presso tornaran a delinquir amb tot seguretat perque ells estan alienats de la societat

Aquests en tot el procés d'acompanyament del meu amic Lluís, germà gran de'n josep anton he vist molta solidaritat, molt dolor compartit. el taxista que va veure els fets, va anar al tanatori a donar el condol, tot un gest que l'honra

Detesto especialment el paper de la policia i la premsa en un cas com aquests. Mentre que a la familia no li donaben cap informació de com havia mort el seu parent, la policia local fliltrava el cas a la premsa amb tot luxe de detalls que apareixa en el Periodico de Catalunya de dilluns. altra de les coses que haurien de canviar. La informació, s'ha de facilictar a la familia en primera instància perque son els que volem saber com va passar i es una informació que tenim tot el dret

La seva es una noticia que causà gran rebombori. Hi ha tot el morbo i per tant la premsa, les emisores de ràdio i la TV han debatut, ja em sebla be, pero ara en aquests moments la familia necessita equilibri emocional i poder recuperarse de la tragedia

Desitjo que aquests home que per incosiència i mala llet ha matat a josep anton , pagui per que ha fet i s'estigui una bona temporada a la presso on crec que es el destí més adeqüat per lliurar-nos, tots plegats d'aquests psicopates al volant que esperen qualsevol excusa per cremar el volant sense importar el que envolta. Ojalà que aquests debat que no busca rebanchisme serveixi per establir límits étics justos per damunt de la reprentacions de les multinacionals asseguradores

Ojalà, la seva mort, serveixi perque aquests personatges siguin empressonats i jutgats abans no caiguin com el pobre Josep Anton, desagnant-se en el passegi de gràcia i l'autor fugit a l'espera que digessui que havia estat la dona

Adeu josep Anton, em queies be, eras Sabinero com jo, eres afeccionat a la poesia, com jo i sobretot eres molt sincer i vivies lliure. Descansi en pau la teva anima lliure

Bar Bayó, alguna cosa més que un mite

2008-04-01T12:40:00.006+02:00

El Bar Bayó, el darrer bastió obert des del 1923 i per la meva familia, des del 1942, va celebrar diumenge 30 de març la darrera festa, la festa de comiat i em va tocar a mi fer el discurs de comiat que adjunt integrament. diuen que molta gent va plorar, jo no veia res, amb prou feines podia llegir el discurs i ara, de ressaca emocional que et deixa buit la desaparició inmediata d'aquell indret, penso en tot el que deixem enrera i en que malgrat tot ens ho vam passar molt be. Veig la foto del meu fill mirant a través del vidre de la porta i penso que jo fa 50 anys feia el mateix a la seva edat, la diferencia es que el retol, fins sempre, es l'evidència que mai, ningú tornarà a gaudir en les seves parets....Fins sempre, no tinc més paraules, es van quedar allà atrapadas i costarà baixar del globus

DISCURS DE COMIAT DEL BAR BAYÓ

Si hagués estat director de cinema com l’Albert Solé, director de “Bucarest, la memoria perdida” hauria fet com ell una pel•lícula sobre els meus pares. Si hagués estat una persona tant important com en Barak Obama, hauria fet com ell un llibre sobre la meva família (que dit sigui de pas, va passar desapercebut ).....Si hagués tingut la capacitat dels 2 personatges, en ambdós casos, un capítol molt important de la pel•lícula o del llibre hauria estat el de les vivències al Bar Bayó. Les quatre parets plenes d’històries que avui acomiadem.

El primer record que m’associa al Bar, és l’abeurador de cavalls que hi havia just davant de la porta, al qual deia el meu tiet, el de Badalona, que anaven a parar els borratxos que volien seguir la ronda al Bar....tota una imatge del far-west que es reproduïda als anys quaranta, quan encara hi havia carros i, la tracció animal era el principal mitjà de comunicació pel carrer Pere IV. Em fascinava pensar en aquells anys plens de dificultats i de pobresa, en el ressorgir de la zona industrial que avui es dilapida per donar pas a allò que ens diuen progrés

Avui faig meves les paraules del malaurat Manolo Vázquez Montalban quan deia del seu barri natal, el Raval de Barcelona que, amb la gran pèrdua de la seva fesomia, es perdien les referències que el lligaven al barri. Una cosa similar em passava a mi els darrers anys, quan he presenciat tota aquesta transformació del Poble Nou que avui engoleix aquest racó entranyable

El Bar Bayó és un munt d’històries que cadascú de nosaltres emmagatzemen en el nostre cervell i que avui compartim. Per la seva famosa taula rodona va passar tota l’aristocràcia del barri. Els treballadors i els empresaris que hi venien a diari omplien de bullici i de vida aquests espai. Un veritable Parlament popular que s’aplegava per la seva cuina, el seu servei i el caliu humà que com no, la nostra mare, -la Teresa- es va encarregar de mantenir molts anys a una clientela fidel pel seu caràcter i tenacitat. Poques persones he conegut que a part de cuidar als seus 5 fills fora capaç d’irradiar tant d’energia i tendresa alhora. Em considero privilegiat d’haver viscut aquells anys amb ella, tot i com sabeu se’ns va anar massa aviat i tant aquestes parets com la majoria dels qui la varem conèixer la tirem molt a faltar

Fa molts anys que no visc el dia a dia del Bar i, des de la mort de la mare, la Pepi i en Pere han portat fins avui les regnes del Bar amb el mateix caliu que el va fer sempre un indret especial, un indret per a molts, com l’extensió de la seva casa.

L’escocesa, el darrer bastió fabril transformat en els darrers anys en cau d’artistes ha estat segurament el que haurà subministrat a força clients els darrers anys, però veure el titular de l’article publicat al periòdic que definia al Bar Bayó com a Bar de l’escocesa, no crec que fes cap justícia, perquè el Bar va ser en tot cas, també dels treballadors de la fabrica de vidre, de treballadors i empresaris del transport i del tèxtil, dels veïns entranyables i d’algun alcohòlic conegut.

Si començo a citar a persones i personatges segur que m’oblidaria de molts, així es que per acabar voldria retre el meu sincer aplaudiment per aquesta parella de valents, que han fet possible mantenir viu aquest mite, moltes gracies i molta sort en les vostres pròximes fites

Salvador Fuentes Bayó
Barcelona, 30 de març de 2008

Que poc dura l'alegria a la casa del pobre

2008-03-10T12:00:00.003+02:00

La primera lectura de les eleccions 2008: Zapatero arrassa i el PP puja...la resta de partits es mantenen o la majorien perden escons per tot arreu.....quina llàstima l'escó perdut a BCN de la Núria Buenaventura, quina llàstima, Núria, vaig anar a l'hotel de concentració, tot i que estava molt encostipat a donar suport a felicitar-te, tot semblava que amb el 95% de vots escrutats es produiria el miracle....la debacle del partit que lidera en Gaspar Llamazares, ya era un fet i la seva ràpida dimissió un error de qui fa les coses en calent, podia esperar 24 h per respecte a tothom qui havia participat a la campanya.....pero la ràbia la tinc en que a les 23,30 sortien els membres de ICV, havien esperat molt, eren els últims a sortir i en el moment que celebravem l'escó de la Núria es va produir la fatal noticia.....Quina planxa, i quin fiasc....me'n vaig anar del hotel cabrejat molt cabrejat, el mal menor que no hagui guanyat el PP no m'acontentava, no serà bo tant de bipolaritat......la resta de partits polítics han pasat a ser meres comparses....quina pena i que poc va durar l'alegria. Ànims Núria, jo trobaras el teu llogaret ni que sigui tornant a l'ensenyament. Una abraçada ben forta que no et vaig poder donar ahir nit, fruit del meu cabreix indisimulat.....gràcies per intentar-ho

Despedida de Gregorio Lopez Raimundo

2008-02-14T17:03:00.003+02:00

Era el 12 de febrer de 2008, el Palau de la música ple de gom a gom, la plana major dels lluitadors antifranquistes a primera fila sonava en un silenci aclaparador la cançó que Raimon va dedicar a en gregori "t'he conegut sempre igual com ara...."

aquell mes de novembre de 2007 en que ens va deixar, ell no ho hauria dit mai, que en un acte a la seva figura, a la seva memòria històrica es juntarien tots amb els qui va conviure tants anys de clandestinitat i persecució en la llarga nit franquista. Feia molts anys que no veia aquells antics dirigents que van formar CCOO, el PSUC, etc i malgrat que algú pogués opinar que semblava un acte decadent, per a mi era una autèntica lliçò de vitalitat, tres nonageneries com la Maria Salvo, la Tinidad gimenez i (l'altra que no m'enrecordo) estaven alli per dir que elles, entre d'altres companys van ser les que van derrotar el postfranquisme i van posibilitat la democracia actual. El mes sentit i emocionat homenatge. Bon viatge Gregori, també allà on estiguis seras del PSUC, perque se, que tu eras l'ànima i el paradigma i el símbol viu de l'Espanya antrifranquista. Bon viatge alla on vaguis, que no serà el cel, pero que de ben segur que serà allà on voldrem anar molt ateos confesos
La despedida de la'cte, no podria ser d'altra manera, cantant la internacional, uff em sembla que desde els 20 anys que no la cantava, podia ser anacronic, pero en Gregori s'ho merexia. Adeu company, fins aviat

Sopar de Reis

2008-01-16T18:39:00.001+02:00

Des de l'any 2001 aproximadament celebro a casa un sopar prou especial. Preparo un sopar que puc estar de 3 a 4 dies cuinant com un boig per tal d'oferir a la meva familia un sopar que podria estar a l'alçaria de qualsevol restaurant de 5 forquilles. Invirteixo part de la paga extra en tots els detalls que van des del xerès, el vi i el cava fins a el refinament dels productes. Sempre que hi puc cuino amb tòfones (aquests any estaven carísimes, tot i que que em van dir que es van abaixar de preu, les vaig pagar a 1.300 Eur el Kg). Tot es cuinat amb elaboració, incloent les postres que no manquen plats elaborats amb xocolata. Des que vaig llegir el llibre de Karen Blixen "El festin de Babette" crec que com passa en el llibre un bon sopar por arribar a tranformar l'esser humà d'una manera que no seriem capaços d'imaginar. Si se us ha despertat la cuirositat, us adjunt el menú del sopar de reis 2008, tot esperant que si algú, algun dia llegeix aquestes lletres, m'envii les seves opinions perque de gourmets, està el mòn ple

Les maleïdes i beneïdes festes

2007-12-29T00:59:00.000+02:00

A banda de tots els tópics imaginables, ara estem summergits en l'apoteosi de festes nadalenquencs que a l'igual que quan una persona es posa al volant i es transforma, nosaltres, pels nadals també solem fer-ho. La Visa es tendeix a fondre amb facilitat i de vegades penses que mai mes tornaras a convidar a tal o qual familiar que n'estas tip de la seva arrogància i de que no sap beure...però en realitat tots patim dels mateixos tòpics: ens agrada que arribi Nadal, però no ens agraden els efectes secundaris que deixa, es a dir: un excès de pes, un excès de licors i un excès de familia....tot plegat massa concentrat en tan pocs dies i a banda que ens plantegem tot un cúmul de coses a fer, regals a comprar, bons propossits per a l'any vinent.....enfi, que la sobredosi es pot traduir en empipament o ensorrament parcial....però això passa i el proper any tornarem a la càrrega amb més o menys irregularitat y amb ganes d'anar reflexionant sobre aquests temps convulsos que ens acompanyen. Malgrat tot, sinò existis la familia serà massa trist, i potser ens queixem de vici, es que es segur que els nadals no deixen indiferent ningu

Sensacions de la mani del 1 de desembre

2007-12-06T23:55:00.000+02:00

Els analistes polítics podriem fer un llibre de tot el que va passar i no passar la tarda de l'1 de desembre de 2007, quan 700.000 persones van sortir al carrer per demanar més infrastructures i més dret a decidir a Catalunya. La mateixa setmana havia estat calenta: el PSOE se'n havia lliurat pels pèls de la reprovació de la ministra Magdalena Alvarez i cara a la manifestació van ocorrir 2 fets insòlits. Per una banda CiU sempre àvit de minar al Gobern i amb el suport de bona colla d'entitats nacionalistes s'hi va sumar a darrera hora i per altra CCOO (ja se savia que UGT no hi aniria) se'n va despenjar en el darrer moment. Soposso que si truco al meu bon amic Manel Ferri em diria els motius, pero prefireixo no furgar en les ferides i contradiccions internes que han de tenir els sindicats o els seus raonaments per no assistir-hi a una manifestació que no tenia explicació raonable la seva absència, ates que més de 140 entitats i partits polítics hi van assistir. Naturalment va ser una setmana de molt nerviosisme i des de les respectives seus del PSOE i PSC intentarien influir perque determinades associacions no hi participaren, pero va ser un éxit i en bona part a les formacions nacionalistes que eren majoria visible. Nomès un petit nucli d'irreductibles de l'associació per a la promoció del transport públic i tancant la mani ICV van donar la nota diferent a la marea humana d'entitats nacionalistes. Ojalà en prenguin bona nota qui correspongui. Catalunya està emprenyada i amatent. El això ara no toca, ja ho vam sentir massa amb el president Pujol. Catalunya ensenya les urpes pacificacment al carrer. Llàstima que bona part de la societat plural no estigués al carrer i els filoconvergents s'endugueren el protagonísme, sembla mentida que CiU afegint-se a darrera hora i per oportunísme mediàtic s'aprofitès de l'éxit de la manifestació. Però hi ha moltes lliçons que apendre. Pels qui no van anar sobre tot, perque com diria la cançò de'n Sabina "nos sobran los motivos"

Ràbia

2007-12-04T22:15:00.000+02:00

Eren cap a les 8,30 del matí, discorria pel carril bici de Consell de Cent, m'apropava a un semàfor i començava a alentir la marxa quan, de sobte, un taxista ha aturat el taxi i un client incoscient ha obert la porta envaint el carril bici just quan pasava...apenes he tingut temps d'esquivar-ho i li he pegat amb el mànec del manillar de la bici.....dels nudillos de la mà esquerra sortia una mica de sang, vaig mantenir la sang freda de no soltar la bicicleta, sinò, hauria anat a parar per terra. El taxista li clavaba al client una bronca de cal Dèu, dient-li que ja li havia advertit que anés amb cura alhora de sortir del taxi que per alli passaven bicicletes, pero com si escoltarà música zelestial. Mentre el taxista s'oferia a auxiliar-me pel que necessités, sabent de l'ensurt que m'havia clavat el jove client sortia amb indolència del taxi i se'n anava sense ni una mínima disculpa....Sentia impotència i ràbia...Anava tranquil·lament pel meu carril bici i un idiota va i quasi m'envia a l'hospital. El taxista fins i tot em va seguir veient l'atordiment per si necessitava quelcom, fins i tot es va aturar més endavant per tornar-me a demanar disculpes....que anava a fer a denunciar-lo a la policia local, quan havia estat el bretol de client el que tenia tota la culpa...Avui la pujada d'Urgell se m'ha fet mes llarga i costeruda, no em feia mal el rajolinet de sant que sortia, em feia mal la inconsiència de l'esser humà que es capaç de provocar un accident i que ni tal sols es capaç de disculpar-se......Tindria molt de pressa....estaria molt ocupat per perdre dos segons i disculpar-se davant d'un ciclista....total, un ciutadà inferior deuria de pensar....No es bo viure amb ràbia però, de vegades, s'instal·la en el teu cos i veus el món més injust, i et sens molt més feble.....Bé a ran d'aquest incident, aniré amb casc, no vull que si hi ha altra topada a sobre no ho pugui comptar....Gràcies taxista anòmin, encara que has fet malament en no aturar-te al xanfrà has reaccionat com un esser humà, en canvi el bretòl que duies de client no valia un borrall...malgrat tot, estic aqui, desfogant la ràbia

Mientras Tanto

2007-11-26T15:38:00.000+02:00

Mientras tanto era i encara és una revista de pensament "rojillo" que m'inspira a penjar aquestes Reflexions. M'agradaria pensar que el ser humà, mentre no troba el seu desig de felicitat, mentrestant..... Cerqui en totes les vies que pugui la felicitat, perque la felicitat no truca a la porta, cal sortir a cercarla i mai es el millor moment, mai no estem preparats, mai arribarà el moment de la conjunció dels astres amb hom mateix. Oblidem-nos dels dilemes morals, procurem no fer mal a ningú, siguem valents i capaços de tirar-nos a una piscina que hi ha poca aigua i algun "cocodril" perque quan es volguem donar i tinguem la piscina plena i no hi hagui cocodils potser serà massa tard i se'ns haurà passat l'arròs. Com diria Erza Pound cal penedir-se d'allò que hom no ha fet no del que s'ha fet. Aixì es que mentrestant i amb o sense el permís vostre continuaré vivint i us recomano feu el mateix

Contra els feminicis

2007-11-26T15:04:00.000+02:00

Ahir al vespre la plaça Sant Jaume es va omplir de bona colla de dones de diverses edats i pensament per expressar el seu clam en contra de la violencia contra les dones que ahir es celebrava en multitud de ciutats d'arreu del mòn.
Va ser un acte emotiu i ple de tendressa en el qual hi va haver un petit concert de corda i el seu manifest va ser llegit en breu paràgrafs per dones de col·lectius feministes i de recolzament a la dona
Encara es be viu arreu del mòn les situacions d'esclavitud, miseria, violencia, violació i penuries. Vaig voler anar amb la meva filla de 4 anys per que vagui sentint la solidaridat i l'harmonia que desprenien totes aquelles dones a la plaça
Ojalà que aquests dia no se celebri mai més perque això voldrà ser que l'èsser humà ha evolucionat

En record de'n Lopez Raimundo

2007-11-20T10:23:00.000+02:00

En gregorio Lopez Raimundo se'ns ha anat. Diuen que ahir al vespre es va fer una concentració silenciosa a la pl st Jaume, segur que molts tenien molt a agraïr molt i pensar en el seu taranna "allò" si que era "talante" i en quina época, en la qual la gent es matava per tenir una idelogia diferent. Molts tindrem imatges gravades en l'imaginari de la seva persona. La primera que se'm ve al cap es quan estudiava la carrera, que conicidia amb ell en el metro atapeït. Ell sempre amb els seus vestits impecables i la seva cartera, pensava aleshores que era l'únic parlamentari que anava en metro. Més de 20 anys després tal i com diu l'article que publica avui el periodic, el veia pasejant pel carrer, ja de nonogerari prop de l'Hospital Clínic. Diuen que va mantenir reunions políitques amb els amics fins fa poc. Una abraçada company has estat tot un model de persona y polític, sobretot de persona

Que noche la de aquel dia

2007-11-13T00:51:00.000+02:00

Cumplir 50 no es gens fàcil i fer una festa per celebrar-ho encara menys, pero el fiestorro que va fer l'amic Joan alba per celebrar-ho quedarà en els anals de la història si es que algú es dedica a escriure les petites històries que fan que la vida tingui contingut. Encara en la ressaca emocional de la festa de dissabte passat, nomès apuntar-vòs que va ser emotiva, brillant, divertida i alcoholica. Ell que es un fan del Champagne Bollinguer, si,si, el que pren en Bond, en James Bond, ens va dotar d'una nit de sorpreses que va fer participar a tot el personal que s'hi va lliurar a l'amistat i celebració. Al tenir tants amics artistes o afeccionats a la música, va haver actuacions d'un soprano, d'un concertista de guitarra clàssica, d'un concertista de flamenc....potser la nota més participativa la vaig posar jo amb l'invent / plagi de l'havanera "la bella lola" amb la lletra canviada homenatjant els primers 50 anys de'n Joan, que han estat un exemple de voler disfrutar-ho amb tots els amics. Em considero privilegiat de ser amic teu, i circumstàncies de la vida que no entenc ni entendré fa que sigui jo i uns quants més entre tant i tanta gent que has de coneixer, els que gaudirem d'aquella nit inolvidable, amb les cançons dels Beatles, cantades pels seus clònics més famosos: Los escarabajos, vinguts de Sevilla per escalfar la festa ja prou caldejada aleshores. Tinc necesitat d'agrair-te tants anys d'amistat. Gràcies Joan

Cuba i les seves contradiccions (i 3)

2007-11-06T15:44:00.000+02:00

Francament després de sentir en directe dir al viceministre de medi ambient de Cuba que la deforestació cubana es culpa en la totalitat de la dictadura de Batista, em decep la poca capacitat de convenciment que tenia. Estava fent un míting polític a un "auditori" totalment tècnic em va fer arrufar el nas. Fins i tot els comentaris dels tecnics cubans de medi ambient criticaven en boca petita que el discurs estigués tant polititzat, certament no calia. Cuba es va obrint mica en mica a l'exterior. No es la mateixa Cuba de "periodo especial" que vaig conèixer quan vaig aterrar per primer cop fa 8 anys com a turista, pero el cert es que li cal molt de capacitat d'autocritica als responsables polítics i als cubans en general. No tot es blanc o negre hi ha matisos que cal tenir presents. Ojalà Cuba surti endavant amb les seves contradiccions i pugui ser com sempre ha volgut ser: descaradament lliure, pero també amb més llibertat individual

Cuba: El Che i el que representa (2)

2007-11-01T00:22:00.000+02:00

El che no solament es present a tot Cuba sino que la seva imatge ha voltat per tot el món. diuen que es la fotografia més reproduida de la historia, de fet ara a Barcelona hi ha una exposició de com s'ha arribat a utilitar la seva icona, pero en Santa Clara, el museo i mausoleu son indrets de culte diria jo i de visita obligada que joves se'ls veiem a aquells revolucionaris que van venir a despertar les nostres consiències. Rep un darrer homenatge al darrer Robin Hodd en que el seu assasinat va fer que esconvertira per a molts en la icona de la revolució pendet i personal de les nostres vides. Descanda en pau Che, des que vas morir el mòn no ha canviat tant, i ens calen molts com tu

Cuba (1)

2007-10-30T15:58:00.000+02:00

Cuba, l'eterna Cuba, encara el 49e any de la revolució amb la reforma constitucional pendent, i el que pasarà amb Fidel es decissiu pel futur inmediat de l'illa. Em va agradar veure que estan sortint amb dignitat del periode especial que es van veure sotmesos a causa del "periodo especial". La vaig conèixer per primera vegada fa 8 anys i ara estic esperançant, perque els seus habitants els veig amb més possibilitats, amb una mica més de llibertat. La illa sempre serà el paradigma del que va semblar la revolució, d'allò que ens hagués agradat de viure, del model que vam voler exportar a les nostres contrades, però, només va ser ell, el "Comandante" el que va saber esperonar als pobles per que es revelesin contra la tirania, cosa que no li va anar gens be a Angola, pero el cert es que la figura del Che, encara esdevé mitica i el seu Santuari a Santa Clara, es lloc de peregrinació obligada per a tothom que trepitja l'illa i té temps d'apropar-se a la ciutat que la va fer alliberar de la dictadura de Batista. Cuba continua allí, malgrat el bloqueix, malgrat la tossuderia de Fidel, malgrat les amenaces de Bush, continua com un bloc essent model per a molts models d'esquerres d'arreu del món, oh Cuba, quantes emprentes m'has deixat al cor

Marató amb nadó

2007-10-09T22:56:00.003+02:00

Quan els dic als companys que he fet la marató amb nadó es pensen que he fet una cursa amb el nadó i el cotxet "tipus" Formula 1, doncs no, de eso nada, era senzillament un acte reivindicatiu que anaba més enllà de reivindicar voreres dignes per on passar amb el cotxes, era una reflexió profunda sobre la marató diària que vivim i patim els pares des de que neixen els nostres fills, dels negits per trobar guarderia de les dificultats mils que tenim que compaginar la feina, la llar i l'educació i l'escola.....em va agradar, em va agradar molt i crec que va sortir en tants mitjans de comunicació, perqué tots en menor o major mesura patim les incerteses de la salut, de si l'admetran a la guarderia de si trobara amics, de si menjarà poc o molt.... si voleu saber-ne més, no dubteu a consultar el lloc WEB de la marató. M'hagués agradat molt disposar del manifest, perque em va encantar, em va arribar a l'ànima. Bé, algunes fotos parlem per si soles. salut

Ja ve la tardor

2007-09-20T22:52:00.000+02:00

Diuen que és época de relflexions, de depressions.....a mi m'encanta, es l'estació de l'any on vaig venir al món, on mi trobo be, i, la sento a venir, crec que abans fins i tot que arribi. Aviat anirem a cercar alguna cosa més d'abric als armaris per posar-nos i tot d'una les dies seran més curts i les nits molts més llargues. Continuarem debatin quan dinem a la terrassa del "Licors" sobre coses banals i riurem, riurem molt, de vegades, com avui, em dic, TINC NECESSITAT DE RIURE i m'enrecordo que per la tele, tornen a fer Polònia, i m'ho passo d'allò més be. El riure es tant terapèutic que no hi ha cap medicina que sigui capaç de substituir-ho. No ens oblidem de riure, ni tan sols un dia, perque es part de les vitamines que necessitem per el nostre quefer diari

Encara faig cims

2007-09-19T19:32:00.000+02:00

Estiu sempre es una època idònia per apropar-se a la muntanya i intentar fer algun cim i després dels 50, sempre hi ha el dubte de quin serà el darrer pic que faràs, però em vaig sentir molt bé pujant, tot pensant que el cim del Canigó pot semblar un cim fàcil, però que sense entrenar i sense pensar-ho casi, ens vam veure pujant pel seu espadat que ja s'ha fet un camí. Res a veure quan el vaig fer per primera vegada fa més de 25 anys.

Tornar a veure aquells paisatges, en va evocar no poques aventures viscudes per aquelles contrades. Ojalà que dins de molts anys torni a repetir aquesta experiència de repetir el Canigó, cim mític de la poesia catalana

Benvinguts a tots, ara actualitzaré una mica més aquests lloc

Des de Castalla

2007-08-18T01:49:00.000+02:00

Uns amics que ens veiem una vegada a l'any -desgraciadament- hem degustat el champany del James Bond, el Bollinger, l'amic Maera ens ha pegat la pallissa amb el Caetano Veloso i el Reis ha salvat el sopar gracies a la seva habilitat de rostidor oficial de carn.

Hem parlar de la solitud, de la companyia, de la dificultad de les relacions humanes. Diuen que jo tinc el problema solucionat, pero no us ho creieu massa i us convidem a que ens aconselleu al respecte

Es possible l'estima -entre nosaltres està clar- però compartir, estimar, relacionar-nos en confiança, gaudir sense complexos de les coses senzilles de la vida -un bon menjar, un bon vi, un somriure, una abraçada, l'afecte- i sentir que la vida es tot el que tenim: Un gra de sorra, un bri d'herba, una confessió d'una sinceritat desgarradora.... una llàgrima a temps i no fer entelèquies de la vida que convertim en instruments de tortura, per tant, gaudim de la vida que es l'únic que tenim, fem d'aquesta alguna cosa senzilla, aclaparadora, de dimensió humana i que aprenem a compartir amb aquelles persones que estimem i que poguem conèixer

Sinó pots canviar el món, almenys, disfruta d'ell. Quin goig veure crèixer els fills dels demés, ep sempre que siguin dels demés

Signat: Salva, Reis, Maera, Laver

En la despedida de Xoc

2007-08-10T11:49:00.000+02:00

Estimada Conxa,

Fa uns dies que vas convocar als més propers per dir que tancaves Xoc i pels qui vam assistir a la trista primícia encara estem en estat d’ídem. Feia 35 anys que puntualment obries la teva llibreria del passeig de Fabra i Puig 325 que, amb rigor espartà, ens has ofert llibres, begudes, vetllades i sobretot caliu humà. Les quatre parets s’havien convertit en tot un símbol, una referència i un secret guardat en el fons de la meva ànima que no deia a ningú com si fos un tresor d’infància.
Ens has acompanyat durant tot aquests anys amb el somriure i el carinyo propi d’una mare, de fet tant tu com la llibreria haveu fet de marassa, escoltant pacientment els nostres neguits, les nostres aventures i els nostres plors.
Sembla mentida com en un espai tant reduït ha estat capaç d’albergar tantes experiències, tantes exposicions, tanta cultura, tanta i tanta vida.
Encara me’n recordo que deies que un escriptor famós que solia venir per Xoc i deia que quan era l’hora de tancar no se’n volia anar perquè d’aquells petits racons li sorgia molt d’inspiració.
També la contribució de la llibreria al naixement d’escriptors consagrats com la malaguanyada Maria Mercè Marçal i el sempre fidel Antoni Munné.
Tots, suposo que tindrem les nostres anècdotes guardades en el nostre cor, però que de ben segur, tots i totes estem agraïts per tot el temps que ens has donat, per tot el que hem rebut de tu.
L’entossudiment de portar endavant un negoci ruïnós com és el d’una llibreria, m’evoca a fer un paral•lelisme amb la figura d’Antoni Gaudi, que renunciant a una vida de plaers va consagrar-se a la seva obra de la Sagrada Família els darrers anys de la seva vida, vivint en estat de pobresa digna, però amb la certesa que l’objectiu pagava la pena.
El dia del comiat vaig sentir la sensació, penso que col•lectiva que ens quedàvem orfes, que perdíem el darrer bastió de la ideologia, que s’ensorrava la darrera trinxera, que es perdia el darrer alè de la revolució que ens du a lluitar pels nostres ideals.
A l’igual que els fills pensen inconscientment que la mare sempre viurà amb nosaltres, Xoc gaudia d’aquesta aurèola d’immortalitat, perquè havia demostrat abastament que sobrevivia a contracorrent del món globalitzat al marge de les modes i els polítics.
Serà difícil passar el proper dia de Sant Jordi, crec que pel be de tots nosaltres estaria be que fessin una teràpia de grup i ens trobéssim en un “Xoc virtual” i encara que no trafeguem amb llibres, que serveixi per mantenir viu a aquests grup de gent extraordinària que has format al voltant teu, aquests grup d’incondicionals que hem viscut a prop teu i volem seguir vivint a prop.

Sincerament, gràcies per tots aquests anys

Barcelona, 10 d’agost de 2007

Tot pujant la ciutat en Bicing

2007-08-08T09:12:00.000+02:00

El sistema municipal de bicicletes de Barcelona "Bicing" m'ha fet retrobar-me amb una asignatura pendent que era la d'agafar la bicicleta a diari pels meus desplaçaments quotidians. Ahir per exemple, quan pujava per les Rambles sentia la flaire de les flors i plantes que les estaven traient als quioscs o quan pasava pel costat d'una fleca sentia com acavaben d'obrir el forn i es colava en els meus narius un delicios aroma de croisants recents fets. Anar en bici es redescrobir la ciutat, no solament el seu patrimoni arquitectònic, sinò, sobretot els seus aromes, cosa que no hagues pensat mai. Si ets capaç de no tenir por a que et xafi un cotxe, la bicicleta es el mitjà de transport més adequat i "ràpid" per desplaçar-se per la ciutat. Escric avui a favor del Bicing, perque aquests dies he publicat sobre les seves mancances http://www.sostenible.es/pubnoticia/inici.asp y tinc ganes d'escriure a favor, perque, malgrat que el sistema ha començat la casa per la taulada es una gran oportinitat que té la ciutat per tal de sobreviure a la voràgine depredadora del cotxe. M'agrada molt cada cop que para a un semàfor i em veig envoltat de ciclistes de totes les edats i condicions y aleshores veig que alguna cosa està canviant a la ciutat i que molta gent ho està fent possible. Ojalà que el sistema Bicing sigui el gran catalitzador per tenir un ciutat mes amable, mes transquil·la i en definitiva més sostenible. Ojalà que els conductors respectin més les bicicletes i poguem convertir la ciutat entre tots en un territori de convivència sigui quin sigui el mitjà de transport.....Ojalà que el retorn massiu de l'ús de la bicicleta a la ciutat serveixi perque la ciutat sigui més habitable i acollidora.....pedalant s'arriba......molt abans del que hom creuria

Estiu

2007-07-31T13:27:00.000+02:00

De repent no ens adonem i l'estiu ens omple de sol, d'hores d'esbarjo i de tenir molt de temps per endavant i poques coses que fer. Es temps de carregar piles de recuperar-se del tràfec de l'any a l'ombra d'un bon arbre o d'una ombrel·la, de dedicar més temps als més petits, i llegir aquells llibres que vas comprar per sant Jordi i que encara no has passat de les primeres planes, es temps d'anar mes a poc a poc per contemplar com la vida va obsequiant-nos de petits moments que ens ajudaran de sobreviure la resta de l'any

Com a llàgrimes en la pluja

2007-07-18T17:00:00.000+02:00

Aquests dies, no se perque m'he possat a pensar en el final de Blade Runner, quan en Rutger Hauger li recita aquell poema a Harrison Ford mentre la vida se li escapa, li diu que els seus records es perderan com a llàgrimes en la pluja, escolant-se ràpidament cap a la claveguera i cap el mar.....Certament els records, els nostres records els hi passarà el mateix, alguns pensaran atessorar-los com secrets, altres els reviuran amb amics i coneguts. De ben segur que molts de nosaltres podriem escriure un llibre del tipus "confieso que he vivido" de Pablo Neruda, si mes no algun capítol i, d'alguna manera queda la nostre empremta reflectida amb la gent que vius i convius, i no diguem si tens nens, -Bé, aquest tema, l'introduire altra dia-. Preferixo pensar que el temps que t'omple de records et va acompanyat al llarg de la vida, i això que diuen que és un "depredador" no estic tant d'acord, perque en definitiva, el temps passa igual per a tots, el més democràtic i inapel.lable jutge que ens concedeix la postestat de viure com volguem, pero també es cert que una bona part de saviessa s'esfumarà quan desapareguem.....Espero que ens agafi amb allò essèncial que ens vam porpossar viure....us convido a que torneu a vibrar amb l'escena de Blade Runner

Alemanya

2007-07-03T12:50:00.000+02:00

Fa poc vaig estar a Alemanya per motius de treball visitant diverses ciutats i no vilia d'estar-me sense fer algunes de les reflexions que vaig tenir. Primer de tot, només un país com Alemanya capaç de reunificar-se i reconstruir-se amb els impostos de l'antiga alemanya de l'oest ja diu molt de la capacitat d'organització. El mite que tenen els alemanys de cap quadrats es ben cert, però també ho es la capacitat de reflexió colectiva que francament fan una mica d'enveja. No els hi calen massa lleis per saber com s'han de fer les coses i es nota la petjada que l'ecologisme polític va deixar en el país i encara continua el seu esperit. Tenen una gran extensió de territori, solcat de boscos, especialment a la Selva Negra i em va agradar molt el grau de consienciació de la gent, res a veure amb la majoria de persones que habitem a Catalunya

Enamorarse i desenamorar-se

2007-06-11T13:14:00.000+02:00

Arriba Sant Joan, la festa més màgica i més curta de l'any. Avui certs mitjans de comunicació se'n fan ressó de que ara és quan l'esser humà té més predisposició a enamorar-se i desenamorar-se i certament això es el que passa, ho certifico. A enamorar-se perque la primavera fa que una mena de pessigolleig ens envaixi el cos i ens convida a estar be amb un mateix i amb qui ens rodeixa i a desenamorar-se perque les parelles afronten l'estiu i això significa trencament de rutines, pasar de veure's poc a "aguantar-se" l'estiu i davant del panorama, molts opten per trencar, pero parlem d'allò que més agrada: enamorar-se.....Certament quan pasa, no solament ho saben les persones interesades, sinò que també ho poden saber d'altres, perque soposso que es deu desprendre una mena d'aura en que habita la veritable felicitat, que sabem té data de caducidat, com els iogurts, pero que passa i qui més ho pot veure es precisament qui ho ha estat....Sempre recordaré la cara de complicitat que feia aquella dona madura en el trajecte de tren de Barcelona a Sitges, fa tant i tants anys....només ella veia la força de l'enamorament que potser ni nosaltres erem capaços d'adonar-nos-en, ella mirava, somreia i gaudia, pensant potser, en el seu gran amor.....no ens vam dirigir cap paraula, des de la discrecció va desaparèixer vagó avall i avui, després de més de 25 anys, m'hauria haver pogut parlar amb aquella desconeguda, perque m'expliquesi que es el que veia i com ho podia veure tant clar......evidentment amb el temps el iogurt va caducar i ara tenim camins diferents, l'egoisme en duu a pensar que m'hauria agradat poder atesorar aquells moments i guardar-los en un flascó, per de tant en tant obrir-lo i sentir la flaire de nou de l'enamorament

Cançons amb empremta

2007-06-06T11:59:00.000+02:00

Hi ha cançons en la vida que deixen empremta, no se sap molt be perque, però es així. Amb el temps crean un vincle que mai no ho hauries pensant....Inicio un cicle de cançons i artistes que d'alguna manera van influir i molt en la meva vida i la primera que se m'acut es SAMPA de Caetano Veloso, un autentic recital de poesia i tendressa que en la seva epoca va catapultar a Veloso a l'èlit de la nova música brasilenya. Caetano ha fet per tot el món una legió de seguidors, el seu estil i la seva peculiar tendressa i sensibilitat ha fet que la seva música arribi a tot el món. Aquests "Sexe equivocat i mico leao" ja fa temps que es patrimoni de l'humanitat com pocs músics vius se'n poden vantar....Estimat Caetano, quan vaig trepitjar l'Avinguda San Joao a Sao Paolo se'm va posar la pell de gallina...d'això fa molt i molt de temps i del Brasil utòpic encara hi ets tu, sobrevivint amb 3 décades a l'esquena de bona música i la més gran aportació que s'ha fet mai a Brasil de la fusió de la música popular.....Que visquis molts any Caetano, has deixat en molts una petjada que mai no s'esborrara

Avui es 5 de juny

2007-06-05T08:58:00.001+02:00

Y per tant es el dia mundial del medi ambient. Els ajuntaments tot i estar en funcions, s'afanyen per presentar propostes, pero llevat honroses excepcions, tothom es poc original i passa entre d'altres l'arxiconegudissima pelicula d'autobombo del senyor Al Gore. Ja està molt be tot això, pero sinò ens creiem que això del medi ambient es cosa de tots, malament anirem. Com que hi ha que ser una mica original, adjunt una serie d'idees que poden contribuir en la lluita per abaixar la immisió de gasos contaminants que tant estant castigant el planeta, perque el canvi climàtic també depen de tu, no? reflexioneu sobre el text

Hace 10 o 15 años era facil señalar a las grandes industrias como responsables de las emisiones de CO2, pero esto ha cambiado. Las empresas azulejeras, las siderurgicas, las electricas y demás industrias pesadas, en la mayoría de los casos han mejorado sus sistemas productivos, mas por razones económicas y por imposiciones legales que por conciencia mediambiental. A pesar de todo, la emisiones de CO2 aumentan.... ¿la razón?, pues la razón, colega, mal que te pese, eres también tú.

Eres tú cuando quieres estar en tu hogar a 25ºC en invierno y a 15ºC en verano. Eres tú cuando compras fruta no de temporada. Eres tú cuando tienes un coche de 125 CV cuando te bastaría uno de 75 CV o cuando a lo mejor realmente no te hace falta coche. Eres tú cuando construyes una piscina en el jardín en vez de plantar un árbol. Eres tú cuando disfrutas esquiando pero te tienen que subir en telesilla a la cumbre... vago :-) Eres tú cuando te empeñas en obstruir los carriles bus, los pasos de peatones, las aceras, los carriles bici con tu coche porque "tienes que aparcar en la puerta". Eres tú cuando vistes a la moda en vez de vestir a tu gusto. Eres tú cuando te crees la publicidad de la televisión. Eres tú cuando vales lo que tienes y no lo que eres. Eres tú cuando compras un libro, un CD o un DVD en vez de compartirlo en una biblioteca. Eres tú cuando te crees que el estado del bienestar es tener la tele de plasma pero carecer de aire limpio, sitios para pasear, agua sin sabor a cloro, calles sin ruido...sin tráfico. Eres tú cuando compras en el centro comercial (" urban 'choping' " para los cursis) y no en la tienda del barrio o en los puestos del mercado municipal. Eres tú cuando te aislas en la urbanización "porque me gusta la 'naturaleza' pero tienes que ir en coche incluso a comprar el pan. Eres tú cuando dices "ya pago mis impuestos" sin saber realmente si estas pagando lo que consumes. Eres tú cuando piensas que el tranvia o el autobús urbano te molestan cuando es tu coche privado realmente el que los molesta a ellos... y a todos. Eres tú cuando imprimes de forma compulsiva cualquier cosa que te llega por correo electrónico sin pararte a pensar si es necesario. Eres tu cuando imprimes sólo por una cara. Eres tu cuando no cierras el grifo mientras te enjabonas, mientras te lavas los dientes o mientras te afeitas. Eres tu cuando usas electrodomésticos eléctricos, pudiendo ser de gas. Eres tu cuando comes productos congelados en vez de frescos. Eres tu cuando usas el coche en distancias que se pueden hacer en transporte público, andando o en bicicleta. Eres tu al dejar el cargador del móvil enchufado toda la noche. Eres tu cuando usas la lavadora sin llenar y en programas en caliente y con prelavado. Eres tu cuando usas servilletas de usar y tirar en vez de las de tela. Eres tu cuando riegas en pleno día en vez de hacerlo a última hora del día. Eres tu cuando utilizas pilas de usar y tirar en vez de recargables. Eres tu cuando dejas encendidos electrodomésticos por pura rutina, aunque no los estés utilizando (televisión, radio, ordenador, pilotos de stand by, etc.)

Aletheia

2007-06-01T12:02:00.000+02:00

Aixo es una carta a un amic que ja no hi es i que per tant no podrà llegir-la, pero en tot cas, amic Francesc, tu que eres una persona espiritual sense ser religiosa a la millor t'arriba. Recordo el teu 40e aniversari, que vas fer un CD recopilant les cançons que van marcar la teva vida i que començava amb el "gracias a la vida" de Violeta Parra i acabava amb el "Resistiré" del Dúo Dinámico. Les dues amb lletres que arriben i que intentaré penjar-les del bloc (si me'n surto) De vegades quan la cançó passa de moda queda la lletra que cada vegada que l'escolto m'enrecordo de tu. Que ràpid passa tot, recordo com volies viure amb els teus amics tots els instants amb intensitat, perque sabies que aviat arribaria l'hora.... Un fet que em va impresionar es que volies deixar de fumar per trobar parella i tenir un fill.....si, vas trabar parella i, quina persona més extraordinaria: la Ethel, pero no vas arribar a temps de tenir un fill....Tornant al teu 40 aniversari el nom del CD que ens vas gravar es deia Aletheia, paraula que per a tu tenia una especial significació de retrobament amb la veritat....Allà on estiguis company et recordem i t'enyorem. Aqui ens has deixat una mica orfans de la teva saviessa i tranquil·litat. Rep una grandísima abraçada dels que t'estimem que som una legió

Mandra

2007-05-30T14:17:00.000+02:00

De vegades, no saps com, t'envaeix una extranya sensació de mandra i, tot se'm fa costa amunt. Si ja sé que no hauria de queixar-me, però, com que un dels privilegis de tenir aquests bloc, es el de posar el que vols, doncs avui toca parlar de la mandra......Especialment en primavera que els estats animics de vegades tenen alts i baixos i que la monotonia sembla ser un monstre preparat per devorar-te......Es com si anessis pujant a qualsevol vuitmil del Himàlaia sense oxígen i que qualsevol gest, qualsevol moviment simple costesi molt de fer. Penses en que be s'estaria tombat al sofà de casa sense res a pensar, sense obligacions, sense tenir que canviar el bolquer al nen o sense haver-me d'empassar el DVD de les tres bessones....Tinc mandra i voldria volar cap indrets llunyants com la serralada de l'Himàlaia i des d'alli contemplar que petitó es l'esser humà i la terra que ens acull......pero seguiré per aqui, intentant posar una mica d'ordre a les meves idees.

Decepció sense desesperança

2007-05-28T12:45:00.000+02:00

Desprès de la ressaca electoral, cal fer una reflexió profunda, -no a mitges que a la setmana ja no s'enrecorda ningú- sinò en profunditat dels resultats electorals. Tampoc cal magnificar els vint i escacs electes que han aconseguit PxC i Ciutadans. Probablement la fortissima abstènció ha beneficiat als partits petits i de nova implantació. El cert es que el panorama canvia lleugerament i que Catalunya encapsali el rànquing de comunitat amb més índex d'abstenció no es una bona noticia, perque allunya la classe política de les persones del carrer. Als abstencionistes els dono la raó en el fet que s'ha invertit molts esforços en grans escarafalls (L'AVE per Barcelona, el Forum, etc) que en els problemes que tenen els ciutadans (Habitatge, educació, etc) pero se la trec, perque en un sistema polític de representació parlamentaria, l'essencial es anar a votar, encara que es voti en blanc. Cal votar perque, sinò, estem potenciant que d'altres elegiran per nosaltres, el destí per exemple de l'ubicació de les llars bressol......que ningú pensi que soc polític, tinc pensament polític pero no em dedico a la política, això ho deixo als qui ho saben fer millor....

Aquests dilluns es decepcionant, pero convido a tothom, especialment els qui van anar a votar, a no caure en la desesperança, de pitjors situacions hem viscut, i ara cal reflexionar de debò per tal de poder aconseguir que la població en general es motivi i vagui a les urnes, perque sense la participació de la majoria de la ciutadania, ens queda una majoria silenciosa que mai no sabrem quines van ser les seves preferencies

Avui fa un dia net i clar, el vent bufa de valent. Us convido a que feu una bona ullada a l'horitzó per tal que gaudiu del paisatge, que, tot i sent urbà podeu descobrir encara coses noves....

Que be el llop

2007-05-23T10:11:00.000+02:00

El senyor Aznar li està fent un flac favor al seu partit, ja que sinó el desautoritza està certificant el gir cap a l'estrema dreta. Dir que o voten al seu partit o l'estat estarà en mans d'ETA no solament es un gran disbarat, sinò que a més recorda l'estil fatxenda que s'emprava en temps de Franco de "El miedo guarda el monte" i a més titlla d'ignorants als ciutadans -perdó persones, que encara em confondran- que avui si, tenen mitjans de comunicació a l'abast per contrastar la informació que els arriba. Sembla que la dreta vol tornar al poder a tota costa i com a conseqüència li fa l'ullet als votants d'estrema dreta perque no se'n vagin a d'altres partits com "ciutadans" o el que vol crear en Fernando Savater i la Rosa Diaz al País Basc. Un cop més encara que no ho sembli, el 27 de maig està en joc un model territorial de país. Ja saben que vol fer amb el territori la dreta. El cas més flagrant es la regió murciana. Només puc que encoratjar a les persones perque vaguin a votar, perque ens jugem i molt el nostre futur. La repressió permanent que volia instaurar el senyor Aznar en el país Basc i a Catalunya, també està en joc....si torna la dreta, haurem perdut una batalla estrategica que costarà tornar a reposar. Francament no entenc com mig país (i ara em refereixo a tota Espanya) està pendent de qui guanyarà la lliga i en canvi hi ha massa apatia per votar. A mi m'agrada el futbol i sempre que puc segueixo els resultats del Barça, pero això no treu que també pensi i molt que si hi ha molt d'abstènció, beneficiarà a la dreta, a l'extrema dreta i tenint em compte que està en joc el nostre propi futur, el futur dels nostres fills, us animo a tots i totes perque el dia 27 aneu a votar i contribuiu a elegir als alcaldes i alcaldesses que regiran el mandat municipal i que son la nostra administració més propera

sobre els paradisos naturals perduts

2007-05-17T13:15:00.000+02:00

El bon amic Rafa, m'ha passat un "meme" que no se que coi vol dir perque expliqui els meus paradisos naturals perduts o trobats i com que soc novato en aquests temes (mes que novato, negat) vaig a fer el que puc, perque paradisos, en tinc algun a la memòria, ah, i a més com que no se a qui enviar aquests "memo" llevat de'n Rafa, millor en conto algun:

Serengueti, Ngorongoro.....Kilimanjaro

No hi ha res com Africa, el seu paisatge, les seves olors i la seva fauna, i res millor que anar al seu cor, al parc del Serengueti que la seva planuria es perd en l'horitzó, els Ñus corren d'una manera incoherent cap a qualsevol lloc i els depredadors esperan pacients per omplir el pap......
Em va impressionar baixar al crater del Ngonrongoro, es com un inmens zoologic sense barrereres ni reixes, alli els rinoceronts i les lleones, el que més em va impressionar i per acabar, com no el Kilimanjaro, tinc entes que fa poc han possat un aeroport a Arusha i això per l'encant, clar que les neus del Kilimanjaro, també han deixat de ser perpètues......Tan bonic es pujar al Kili com les seves etapes de refugi en refugi, el paisatge canvia radicalment, es una experiència única i molt recomanable, ja que es el pic de més de 5000 m més accessible de tot el món, clar que nomès hi ha un inconvenient: El mal d'alçaria, i em va tocar a mi, vaja putada, companys.....altra dia us comentaré altra paradis

Records de la infància

2007-05-16T08:45:00.000+02:00

Ja es ben veritat el que deia la cançó de'n Serrrat que et el passat de vegades torna i et sacceja com si fossis una putxinel·la, almenys es el que em va passar ahir a la tarda: No funcionava el metro i vaig agafar un taxi per anar a recollir els meus peques i de sobte em diu la dona que el conduia: Vostè es en Salvador no???? Si hi ha alguna cosa pitjor que no enrecordar-se del nom d'una dona, es no enrecordar-se de res d'aquella dona, la veritat es que tenia excusa, perque era del barri on baix nàixer i on vaig passar la meva enfantessa. No m'explico com em va poder identificar, se'n recordava de les meves germanes, dels veïns.....la veritat es que vaig sortir del taxi, confòs intentant recordar que se'n havia fet d'aquell nen que corretejava pel carrer Pere IV de Barcelona. Desprès de 50 anys de vida, els records s'esborronen, em va tocar la fibra no tant recordar-me'n d'ella, sinó no recordar-me'n del meu passat, que com tots els nens es l'época més maravellosa que ens ha tocat viure

2007-05-14T10:35:00.000+02:00

La primavera com les d'abans

Aquests matí, quan tornava de deixar la filla a l'escola, de sobta, el cel negre i com a les pelicules de por "barat" ha caigut una branca de plataner als meus peus.....menys mal que no m'ha tocat perque els arbres fan més de 30 m. i el vent trencava branques grosses....enfi, avui he tingut unes renovades ganes de viure la vida, atès que m'he lliurat d'una bona.....ja sabeu, contra el vent persistent, cal ficar com em deia el meu pare, pedres a les butxaques....certament, aquesta primavera es com les d'abans, i aixó dona un bon regust i convida a viure la primavera intensament

Les guineus surten a la xarxa

2007-05-11T09:15:00.000+02:00

Diuen que les guineus sempre han tingut en les seves madrigueres 2 vies d'escapatoria per si els persegueix alguna bestiola que se'ls vulgui mengar......sempre m'ha atret aquest animal. solitari i vagaros per la muntanya, paseja la seva cua amb elegància i el seu olfacte el fa intuïr cap on té que anar.....sigui aquestes pàgines, creades en un bonic més d'abril de 2007 quan el falciots revolen per les teulades i el bon temps convida a somniar