Complir 2 anys

Quin punt d'inflexió més fantàstic...dobles per primera i única vegada l'edat d'un sol cop, ja no ests bebe, et mors de ganes d'aprendre i coneixer de fer relacions i amistats, encara no parles pero et fas entendre en una mena de bocavulari propi sorgit de no se on. Ja ets personeta, aviat deixaras el bolquer i aviat creixeras molt, la vida et bull a les venes i l'ansia per conèixer cada dia coses noves no té fre....Veus als gran molt amunt, però aviat creixeras i viatjaràs a coneixer noves contrades i nous amics.

Ojalà que poguem disfrutar de molts anys de la teva companyia de les teves gracies i del teu geni, felicitats ovidi, ja tens 2 anys i el mòn es desperta cada dia amb tu et dona la mà i et convida a passetjar amb ell

com molts pares, no tinc por de que creixis, es més desitjo que aviat agafis una mínima autonomia, es més intueixo que seras força autònom i sabras valorar tot allò que es important a la vida

Felicitats Ovidi, per molts anys

Morir a mans d'un psicopata del volant

La matinada de divendres, en josep anton tornava de la feina a les dues de la matinada i la seva vida va quedar marcida per culpa d'un psicopata del volant que no content d'haver atropellat mortalment i contradirecció a Josep Anton fugi covardament de l'escenari en taxi, i tornà poc després per incriminar la seva propia dona. Perque? doncs perque era un fulano reincident en la conducció sota els efectes del acohol tenia multiples causes pendents, tenia el carnet de conduir retirat i per tant es va agafar a la possibilitat remota que la policia local s'empassés la trola, cosa que ho va impedir el testimoni d'un taxista que va veure qui conduia era un home, i des d'aquella nit dorm em presso esperant que es faci justici, aquesta vegada si, per favor, aquesta vegada si. Es evident que les companyies asseguradores han perdut tot el credit quan a hores d'ara no tenen cap codi étic que impideixi que se'l pugui defensar quelcom tan indefensable i execrable com la conducta del conductor que es va endur per davant la vida de josep anton, amb només 43 anys i no es va poder fer res per salvar-li la vida. Ahir es va incinerar les seves despulles i es va fer un acte laic molt apropiat per a una persona que se reconeixia anticlerical i que de ben segur ho agraïria molt. Ja va sent hora que la justicia prengui les regnes de casos de multireincident que es succeeixen en els jutgats i que es impossible que acompleixen penes.....Altra codi étic que hauria d'estar més regulat: la possiblitat de les companyies contraries no "negocien" que el client no vagui a presso en casos greus, perque li estan fent un flac favor als que son profans i vuen aquests comportaments dels estaments judicials

Doncs be, reconegem-ho, aquest home, qui el va matar, era un psicopata al volant i la única diferencia amb els piscòpates es que el primer desprecia la vida i conscient o no cerca endur-se les dels desconeguts, mentre que el psicopata no desprecia la seva propia vida, la necesita per seguir matant

I el que defineix a tots els psicopates es que no tenen tractament i per tant si surten de la presso tornaran a delinquir amb tot seguretat perque ells estan alienats de la societat

Aquests en tot el procés d'acompanyament del meu amic Lluís, germà gran de'n josep anton he vist molta solidaritat, molt dolor compartit. el taxista que va veure els fets, va anar al tanatori a donar el condol, tot un gest que l'honra

Detesto especialment el paper de la policia i la premsa en un cas com aquests. Mentre que a la familia no li donaben cap informació de com havia mort el seu parent, la policia local fliltrava el cas a la premsa amb tot luxe de detalls que apareixa en el Periodico de Catalunya de dilluns. altra de les coses que haurien de canviar. La informació, s'ha de facilictar a la familia en primera instància perque son els que volem saber com va passar i es una informació que tenim tot el dret

La seva es una noticia que causà gran rebombori. Hi ha tot el morbo i per tant la premsa, les emisores de ràdio i la TV han debatut, ja em sebla be, pero ara en aquests moments la familia necessita equilibri emocional i poder recuperarse de la tragedia

Desitjo que aquests home que per incosiència i mala llet ha matat a josep anton , pagui per que ha fet i s'estigui una bona temporada a la presso on crec que es el destí més adeqüat per lliurar-nos, tots plegats d'aquests psicopates al volant que esperen qualsevol excusa per cremar el volant sense importar el que envolta. Ojalà que aquests debat que no busca rebanchisme serveixi per establir límits étics justos per damunt de la reprentacions de les multinacionals asseguradores

Ojalà, la seva mort, serveixi perque aquests personatges siguin empressonats i jutgats abans no caiguin com el pobre Josep Anton, desagnant-se en el passegi de gràcia i l'autor fugit a l'espera que digessui que havia estat la dona

Adeu josep Anton, em queies be, eras Sabinero com jo, eres afeccionat a la poesia, com jo i sobretot eres molt sincer i vivies lliure. Descansi en pau la teva anima lliure

Bar Bayó, alguna cosa més que un mite

El Bar Bayó, el darrer bastió obert des del 1923 i per la meva familia, des del 1942, va celebrar diumenge 30 de març la darrera festa, la festa de comiat i em va tocar a mi fer el discurs de comiat que adjunt integrament. diuen que molta gent va plorar, jo no veia res, amb prou feines podia llegir el discurs i ara, de ressaca emocional que et deixa buit la desaparició inmediata d'aquell indret, penso en tot el que deixem enrera i en que malgrat tot ens ho vam passar molt be. Veig la foto del meu fill mirant a través del vidre de la porta i penso que jo fa 50 anys feia el mateix a la seva edat, la diferencia es que el retol, fins sempre, es l'evidència que mai, ningú tornarà a gaudir en les seves parets....Fins sempre, no tinc més paraules, es van quedar allà atrapadas i costarà baixar del globus

DISCURS DE COMIAT DEL BAR BAYÓ

Si hagués estat director de cinema com l’Albert Solé, director de “Bucarest, la memoria perdida” hauria fet com ell una pel•lícula sobre els meus pares. Si hagués estat una persona tant important com en Barak Obama, hauria fet com ell un llibre sobre la meva família (que dit sigui de pas, va passar desapercebut ).....Si hagués tingut la capacitat dels 2 personatges, en ambdós casos, un capítol molt important de la pel•lícula o del llibre hauria estat el de les vivències al Bar Bayó. Les quatre parets plenes d’històries que avui acomiadem.

El primer record que m’associa al Bar, és l’abeurador de cavalls que hi havia just davant de la porta, al qual deia el meu tiet, el de Badalona, que anaven a parar els borratxos que volien seguir la ronda al Bar....tota una imatge del far-west que es reproduïda als anys quaranta, quan encara hi havia carros i, la tracció animal era el principal mitjà de comunicació pel carrer Pere IV. Em fascinava pensar en aquells anys plens de dificultats i de pobresa, en el ressorgir de la zona industrial que avui es dilapida per donar pas a allò que ens diuen progrés

Avui faig meves les paraules del malaurat Manolo Vázquez Montalban quan deia del seu barri natal, el Raval de Barcelona que, amb la gran pèrdua de la seva fesomia, es perdien les referències que el lligaven al barri. Una cosa similar em passava a mi els darrers anys, quan he presenciat tota aquesta transformació del Poble Nou que avui engoleix aquest racó entranyable

El Bar Bayó és un munt d’històries que cadascú de nosaltres emmagatzemen en el nostre cervell i que avui compartim. Per la seva famosa taula rodona va passar tota l’aristocràcia del barri. Els treballadors i els empresaris que hi venien a diari omplien de bullici i de vida aquests espai. Un veritable Parlament popular que s’aplegava per la seva cuina, el seu servei i el caliu humà que com no, la nostra mare, -la Teresa- es va encarregar de mantenir molts anys a una clientela fidel pel seu caràcter i tenacitat. Poques persones he conegut que a part de cuidar als seus 5 fills fora capaç d’irradiar tant d’energia i tendresa alhora. Em considero privilegiat d’haver viscut aquells anys amb ella, tot i com sabeu se’ns va anar massa aviat i tant aquestes parets com la majoria dels qui la varem conèixer la tirem molt a faltar

Fa molts anys que no visc el dia a dia del Bar i, des de la mort de la mare, la Pepi i en Pere han portat fins avui les regnes del Bar amb el mateix caliu que el va fer sempre un indret especial, un indret per a molts, com l’extensió de la seva casa.

L’escocesa, el darrer bastió fabril transformat en els darrers anys en cau d’artistes ha estat segurament el que haurà subministrat a força clients els darrers anys, però veure el titular de l’article publicat al periòdic que definia al Bar Bayó com a Bar de l’escocesa, no crec que fes cap justícia, perquè el Bar va ser en tot cas, també dels treballadors de la fabrica de vidre, de treballadors i empresaris del transport i del tèxtil, dels veïns entranyables i d’algun alcohòlic conegut.

Si començo a citar a persones i personatges segur que m’oblidaria de molts, així es que per acabar voldria retre el meu sincer aplaudiment per aquesta parella de valents, que han fet possible mantenir viu aquest mite, moltes gracies i molta sort en les vostres pròximes fites

Salvador Fuentes Bayó
Barcelona, 30 de març de 2008