El llarg hivern que estem pasant està calant en els meus ossos d'una manera extranya. M'agrada que les muntanyes estiguin reblertes de neu, m'agrada sentir el fred viu com colpeja la cara, m'agrada el caliu i l'escalfor de la xemeneia, pero....se'm fa llarg, es com estiguessi en una mena de "matrioska" rusa que per mes que destapo i destapo ninetes, no trobo la essència de l'interior. Dins de les ninetes hi ha la crisi, la crisi dels que viuen en crisi i el futur incert que ens truca a la porta en forma d'interrogant. Tot desitjant que arribi aviat la primavera, en sentaré a prop dels arbres i cercaré a les estrelles, algun signe que m'identifiqui i em faci ressorgir de la mediocritat que estic submergit
