Desprès d'anys i panys de tenir oblidat aquests bloc, avui m'ha fet una certa gràcia tornar a farcir-ho. La llarga travessa del desert ha servit per sedimentar les coses traumàtiques que he viscut. Pel camí m'he separat de manera traumàtica per als meus fills i he enterrat a dos germans, el darrer, tants sols fa un mes. La vida, que et va portant cap a destins estranys m'ha somrigut i he pogut conèixer a la dona amb la qual comparteixo il·lusions, viatges i rialles. Les penes i disgustos, tots van sedimentant poc a poc però, de vegades, sento com els mals records aterren a la meva ment com una tenalla que t'immobilitza i no et deixa avançar....
Seguirem endavant com sempre, els fills ja en plena pre adolescència comencen a donar problemes que cal afrontar tot i que de vegades, hom pensi amb la duresa de la criança
Desconec si algú em llegeix encara, espero tornar a escriure aquests petit diari com a finestra al món virtual. Enemic de Twitter i d'altres xarxes socials, prefereixo comunicar els meus pensaments en mitjans com aquests que no et falten al respecte
ens veiem de nou, Gràcies als qui seguiu aquesta pàgina
