Bar Bayó, alguna cosa més que un mite

El Bar Bayó, el darrer bastió obert des del 1923 i per la meva familia, des del 1942, va celebrar diumenge 30 de març la darrera festa, la festa de comiat i em va tocar a mi fer el discurs de comiat que adjunt integrament. diuen que molta gent va plorar, jo no veia res, amb prou feines podia llegir el discurs i ara, de ressaca emocional que et deixa buit la desaparició inmediata d'aquell indret, penso en tot el que deixem enrera i en que malgrat tot ens ho vam passar molt be. Veig la foto del meu fill mirant a través del vidre de la porta i penso que jo fa 50 anys feia el mateix a la seva edat, la diferencia es que el retol, fins sempre, es l'evidència que mai, ningú tornarà a gaudir en les seves parets....Fins sempre, no tinc més paraules, es van quedar allà atrapadas i costarà baixar del globus

DISCURS DE COMIAT DEL BAR BAYÓ

Si hagués estat director de cinema com l’Albert Solé, director de “Bucarest, la memoria perdida” hauria fet com ell una pel•lícula sobre els meus pares. Si hagués estat una persona tant important com en Barak Obama, hauria fet com ell un llibre sobre la meva família (que dit sigui de pas, va passar desapercebut ).....Si hagués tingut la capacitat dels 2 personatges, en ambdós casos, un capítol molt important de la pel•lícula o del llibre hauria estat el de les vivències al Bar Bayó. Les quatre parets plenes d’històries que avui acomiadem.

El primer record que m’associa al Bar, és l’abeurador de cavalls que hi havia just davant de la porta, al qual deia el meu tiet, el de Badalona, que anaven a parar els borratxos que volien seguir la ronda al Bar....tota una imatge del far-west que es reproduïda als anys quaranta, quan encara hi havia carros i, la tracció animal era el principal mitjà de comunicació pel carrer Pere IV. Em fascinava pensar en aquells anys plens de dificultats i de pobresa, en el ressorgir de la zona industrial que avui es dilapida per donar pas a allò que ens diuen progrés

Avui faig meves les paraules del malaurat Manolo Vázquez Montalban quan deia del seu barri natal, el Raval de Barcelona que, amb la gran pèrdua de la seva fesomia, es perdien les referències que el lligaven al barri. Una cosa similar em passava a mi els darrers anys, quan he presenciat tota aquesta transformació del Poble Nou que avui engoleix aquest racó entranyable

El Bar Bayó és un munt d’històries que cadascú de nosaltres emmagatzemen en el nostre cervell i que avui compartim. Per la seva famosa taula rodona va passar tota l’aristocràcia del barri. Els treballadors i els empresaris que hi venien a diari omplien de bullici i de vida aquests espai. Un veritable Parlament popular que s’aplegava per la seva cuina, el seu servei i el caliu humà que com no, la nostra mare, -la Teresa- es va encarregar de mantenir molts anys a una clientela fidel pel seu caràcter i tenacitat. Poques persones he conegut que a part de cuidar als seus 5 fills fora capaç d’irradiar tant d’energia i tendresa alhora. Em considero privilegiat d’haver viscut aquells anys amb ella, tot i com sabeu se’ns va anar massa aviat i tant aquestes parets com la majoria dels qui la varem conèixer la tirem molt a faltar

Fa molts anys que no visc el dia a dia del Bar i, des de la mort de la mare, la Pepi i en Pere han portat fins avui les regnes del Bar amb el mateix caliu que el va fer sempre un indret especial, un indret per a molts, com l’extensió de la seva casa.

L’escocesa, el darrer bastió fabril transformat en els darrers anys en cau d’artistes ha estat segurament el que haurà subministrat a força clients els darrers anys, però veure el titular de l’article publicat al periòdic que definia al Bar Bayó com a Bar de l’escocesa, no crec que fes cap justícia, perquè el Bar va ser en tot cas, també dels treballadors de la fabrica de vidre, de treballadors i empresaris del transport i del tèxtil, dels veïns entranyables i d’algun alcohòlic conegut.

Si començo a citar a persones i personatges segur que m’oblidaria de molts, així es que per acabar voldria retre el meu sincer aplaudiment per aquesta parella de valents, que han fet possible mantenir viu aquest mite, moltes gracies i molta sort en les vostres pròximes fites

Salvador Fuentes Bayó
Barcelona, 30 de març de 2008