Estimada Conxa,
Fa uns dies que vas convocar als més propers per dir que tancaves Xoc i pels qui vam assistir a la trista primícia encara estem en estat d’ídem. Feia 35 anys que puntualment obries la teva llibreria del passeig de Fabra i Puig 325 que, amb rigor espartà, ens has ofert llibres, begudes, vetllades i sobretot caliu humà. Les quatre parets s’havien convertit en tot un símbol, una referència i un secret guardat en el fons de la meva ànima que no deia a ningú com si fos un tresor d’infància.
Ens has acompanyat durant tot aquests anys amb el somriure i el carinyo propi d’una mare, de fet tant tu com la llibreria haveu fet de marassa, escoltant pacientment els nostres neguits, les nostres aventures i els nostres plors.
Sembla mentida com en un espai tant reduït ha estat capaç d’albergar tantes experiències, tantes exposicions, tanta cultura, tanta i tanta vida.
Encara me’n recordo que deies que un escriptor famós que solia venir per Xoc i deia que quan era l’hora de tancar no se’n volia anar perquè d’aquells petits racons li sorgia molt d’inspiració.
També la contribució de la llibreria al naixement d’escriptors consagrats com la malaguanyada Maria Mercè Marçal i el sempre fidel Antoni Munné.
Tots, suposo que tindrem les nostres anècdotes guardades en el nostre cor, però que de ben segur, tots i totes estem agraïts per tot el temps que ens has donat, per tot el que hem rebut de tu.
L’entossudiment de portar endavant un negoci ruïnós com és el d’una llibreria, m’evoca a fer un paral•lelisme amb la figura d’Antoni Gaudi, que renunciant a una vida de plaers va consagrar-se a la seva obra de la Sagrada Família els darrers anys de la seva vida, vivint en estat de pobresa digna, però amb la certesa que l’objectiu pagava la pena.
El dia del comiat vaig sentir la sensació, penso que col•lectiva que ens quedàvem orfes, que perdíem el darrer bastió de la ideologia, que s’ensorrava la darrera trinxera, que es perdia el darrer alè de la revolució que ens du a lluitar pels nostres ideals.
A l’igual que els fills pensen inconscientment que la mare sempre viurà amb nosaltres, Xoc gaudia d’aquesta aurèola d’immortalitat, perquè havia demostrat abastament que sobrevivia a contracorrent del món globalitzat al marge de les modes i els polítics.
Serà difícil passar el proper dia de Sant Jordi, crec que pel be de tots nosaltres estaria be que fessin una teràpia de grup i ens trobéssim en un “Xoc virtual” i encara que no trafeguem amb llibres, que serveixi per mantenir viu a aquests grup de gent extraordinària que has format al voltant teu, aquests grup d’incondicionals que hem viscut a prop teu i volem seguir vivint a prop.
Sincerament, gràcies per tots aquests anys
Barcelona, 10 d’agost de 2007
