Bufa el vent i sento la gelor a la cara. Em fa costera amunt la vida i el carrer Urgell. El meu estat d'ànim sembla una muntanya rusa que no veu el fi i la velocitat insana que impregna aquests final d'any fa tremolar els ossos. La por s'apodera per instants. Contracorrent, sempre a remolc de la situació actual i de qualsevol vent favorable, solcaré la terra i els núvols demanant si-us-plau un bri de cordura i un xic saviessa que permeti travessar aquests desert que m'ennuega i em nubla la vista, entre l'esperança i el dessassec viure amatent sense dormir apenes cercant un senyal i una certeça que a la millor no arriba. Aqui estic senyors més pobre que ahir pero amb el rostre ergit i el coratge de ficar-me en una aventura que canviarà i molt la meva vida
