Tot va succeir un 31 de maig. Era diumenge al capvespre, els nens s'havien dormit aviat i se'm va ocorre anar al cinema....podria haver tingut altra idea o que no em donés temps, però alli estava jo, regirant els fulls del periodic per veure en quin cinema aprop feien Star Trek serie de la qual sempre he estat una mica fan i tenia ganes d'evadir-me amb la ciència ficció. Be, era un diumenge tranquil, la ciutat estava buida a causa de que dilluns també era festiu, vaig agafar la bicicleta pública, com centenars de vegades i em vaig dirigir cap els cinemes Icaria a la Vila Olimpica. El destí que m'esperava s'hauria pogut evitar si hagués optat per altra ruta, per exemple la que circula paral·lela a la ronda del litoral, pero no ho vaig fer i així fou com cap a les 21,15h enfilava pel carril bici del passeig circumval·lació. Anava tranquil i relaxat, una miradeta a la porta de l'escola de la meva filla i de sobte veig a dos ciclistes que venen cap a mi en Bicing també, circulant en paral·lel, xerant i no mirant endavant en cap moment.
Anatomia d'un instant
Això no es la novel·la de Cercas sobre el 23-F sinó que son els segons que vaig disposar per a reaccionar. Vaig tocar el timbre, pero aquests mig afònic no el van sentir...confiava que mirarien endavant que em veurien, però m'equivocava. El ciclista que invadia el meu carril, mirava cap al terra, mentre anava xerrant amb el seu company. De sobte els vaig cridar "cuidado, imbècil" i al cap d'uns 3 segons, es produia l'impacte. Vam tocar amb el manillar i jo que ja anava quasi fora del meu carril no vaig poder evitar que la bicicleta es descontrolesi i que aterrés en el dur asfalt del passeig circumval·lació. Mig cos estava en el carril bici i l'altra estava el carril de cotxes que venia en sentit contrari al meu. Al cap de pocs minuts em van arrossegar fins que tot el cos estigués dins del carril bici. Dels 2 individus que anaven en bici implicats en l'accident hi havia un que era infermer, i em va estar atenent tota l'estona. Em prenia el pols i la tensió que pujava i baixava com un tobogan desenfrenat. L'altri, el que em va causar l'accident va estar tot el temps a la vorera, arrepenjat al mur que separa el parc de la ciutadella, vetllant per la seva consiència que segurament no la tindrà mai tranquil·la.
Xisclava com un porc que duen a escorxador, sabia que era una trencadissa dolenta, perque no es normal que faci tant de mal una trencada d'ossos, que ja n'he tingut dues mes en la mateixa cama i se que el derrame intern provoca una mica de sedació. Casualment una traumatòloga pasava per alli, també anava al cinema, també es va perdre la pelicula, pero la seva estada alli, el seu tracte, va ser molt gratificant. Vaig trucar com vaig poder a casa, quan estava estirat a l'asfalt. Lola s'ho prenia amb molta fredor, soposo que la processó li anava per dins. Intentava calmar-me m'explicava la millor opció que no fos un esguinx o un traumatisme fàcil de resoldre, no era normal que em plantegessi el millor dels casos possibles tant ella i jo sabiem que la trencada d'ossos era molt dolenta. De seguida va cridar al meu germà perque vingués a quedar-se amb els nens i així lola poder anar a l'hospital.....pero l'ambulància no venia, ja feia mitja hora llarga que romania a l'asfalt, havien trucat més de 6 vegades, els qui em cuidaven començaven a estar desesperats....en la darrera trucada, deien que l'ambulància no trovaba el carrer....quins collons. Penso que si l'hemorragia hagués estat externa ja no estaria escribint aquestes paraules. Els temps no pasava i notava que la meva vida se'n anava...no podia, no volia deixar-me morir com un gos al mig del carrer aprop del col·legi de la meva filla Llum, sense despedir-me dels meus, el cor bategava per sobre de les 12o pulsacions....
L'ambulància finalment va arribar i em vaig despedir de l'infermer que m'havia cuidat, li volia dir alguna cosa que el matxaqués la seva consiència, pero no em va sortir, volia arribar a l'hospital com més ràpid millor. La traumatòloga va dir si em podien subministrar un calmant i els de l'ambulància van dir que això nomès ho podria fer una ambulància medicalitzada, que si volia que cridarien a una......quins collons, i esperar mitja hora més ni hablar, volia arribar com fos, que comences el diagnòstic quan abans millor. L'hospital del Mar estava a tocar i vaig decidir que volia anar cap alli, no volia una tourné turística per Barcelona, així es que en menys de 5 minuts notava la baixadeta d'urgències de l'hospital del mar. Estava entrant per fi a urgències.
Em van inmobilitzar la cama i torna a xisclar com un animal. els moments que van pasar van ser tremendament durs. En un set de l'UCI, veia pasar tota mena de gent extranya. L'aristocracia del barri com diria la cançó de Serrat. Vaig estar des de les 22,30 fins les 16h del dia seguent que em farien l'operació que va ser tot un exit, pero això serà un altra capítol d'aquesta odissea.
El Quiròfan era immes, es podia jugar a futbol en les seves dependències. Hi havien una dotzena de persones que no es feia cap nosa, el primer, l'anestesia epidural, com les parteres, i després a sentir tot aquell circ. Era tot una feina de bricolatge, sentia el "taladrin" com penetrava en la tibia una i altra vegada, sentia els comentaris de la gran ferreteria que m'estaven muntant, i cornometraven el temps com si fora un llançament d'un coet espaial. Es van proposar 2 hores operació i anaven contant per minuts "estamos en el 97" deia el capo operador aprement al personal....finalment en 120 minuts exactes s'acabava l'operació i em ficaven en una sala que en diuen de recuperació, que mes aviat em recordava la morgue, pero era viu, i tenia ganes de seguir en aquests món. El tubet que subminstra oxigen que et fiquen pels narius i que surt a totes les pelicules, es d'allò més incomode. Ja feia 48 hores que no dormia, i seguia alli esperant....
Finalment, pasada la mitjanit em pujaven a la cambra. Ho havia estat desitjant des que vaig arribar a l'hospital
Es va crear un parentesi, de repent vaig passar de tenir 50 problemes a tenir un de sol, que es el de recuperar la salut, i en això estic quasi un dos mesos després i em queden be...millor no pensar en el que em queda
