Les maleïdes i beneïdes festes

A banda de tots els tópics imaginables, ara estem summergits en l'apoteosi de festes nadalenquencs que a l'igual que quan una persona es posa al volant i es transforma, nosaltres, pels nadals també solem fer-ho. La Visa es tendeix a fondre amb facilitat i de vegades penses que mai mes tornaras a convidar a tal o qual familiar que n'estas tip de la seva arrogància i de que no sap beure...però en realitat tots patim dels mateixos tòpics: ens agrada que arribi Nadal, però no ens agraden els efectes secundaris que deixa, es a dir: un excès de pes, un excès de licors i un excès de familia....tot plegat massa concentrat en tan pocs dies i a banda que ens plantegem tot un cúmul de coses a fer, regals a comprar, bons propossits per a l'any vinent.....enfi, que la sobredosi es pot traduir en empipament o ensorrament parcial....però això passa i el proper any tornarem a la càrrega amb més o menys irregularitat y amb ganes d'anar reflexionant sobre aquests temps convulsos que ens acompanyen. Malgrat tot, sinò existis la familia serà massa trist, i potser ens queixem de vici, es que es segur que els nadals no deixen indiferent ningu

Sensacions de la mani del 1 de desembre

Els analistes polítics podriem fer un llibre de tot el que va passar i no passar la tarda de l'1 de desembre de 2007, quan 700.000 persones van sortir al carrer per demanar més infrastructures i més dret a decidir a Catalunya. La mateixa setmana havia estat calenta: el PSOE se'n havia lliurat pels pèls de la reprovació de la ministra Magdalena Alvarez i cara a la manifestació van ocorrir 2 fets insòlits. Per una banda CiU sempre àvit de minar al Gobern i amb el suport de bona colla d'entitats nacionalistes s'hi va sumar a darrera hora i per altra CCOO (ja se savia que UGT no hi aniria) se'n va despenjar en el darrer moment. Soposso que si truco al meu bon amic Manel Ferri em diria els motius, pero prefireixo no furgar en les ferides i contradiccions internes que han de tenir els sindicats o els seus raonaments per no assistir-hi a una manifestació que no tenia explicació raonable la seva absència, ates que més de 140 entitats i partits polítics hi van assistir. Naturalment va ser una setmana de molt nerviosisme i des de les respectives seus del PSOE i PSC intentarien influir perque determinades associacions no hi participaren, pero va ser un éxit i en bona part a les formacions nacionalistes que eren majoria visible. Nomès un petit nucli d'irreductibles de l'associació per a la promoció del transport públic i tancant la mani ICV van donar la nota diferent a la marea humana d'entitats nacionalistes. Ojalà en prenguin bona nota qui correspongui. Catalunya està emprenyada i amatent. El això ara no toca, ja ho vam sentir massa amb el president Pujol. Catalunya ensenya les urpes pacificacment al carrer. Llàstima que bona part de la societat plural no estigués al carrer i els filoconvergents s'endugueren el protagonísme, sembla mentida que CiU afegint-se a darrera hora i per oportunísme mediàtic s'aprofitès de l'éxit de la manifestació. Però hi ha moltes lliçons que apendre. Pels qui no van anar sobre tot, perque com diria la cançò de'n Sabina "nos sobran los motivos"

Ràbia

Eren cap a les 8,30 del matí, discorria pel carril bici de Consell de Cent, m'apropava a un semàfor i començava a alentir la marxa quan, de sobte, un taxista ha aturat el taxi i un client incoscient ha obert la porta envaint el carril bici just quan pasava...apenes he tingut temps d'esquivar-ho i li he pegat amb el mànec del manillar de la bici.....dels nudillos de la mà esquerra sortia una mica de sang, vaig mantenir la sang freda de no soltar la bicicleta, sinò, hauria anat a parar per terra. El taxista li clavaba al client una bronca de cal Dèu, dient-li que ja li havia advertit que anés amb cura alhora de sortir del taxi que per alli passaven bicicletes, pero com si escoltarà música zelestial. Mentre el taxista s'oferia a auxiliar-me pel que necessités, sabent de l'ensurt que m'havia clavat el jove client sortia amb indolència del taxi i se'n anava sense ni una mínima disculpa....Sentia impotència i ràbia...Anava tranquil·lament pel meu carril bici i un idiota va i quasi m'envia a l'hospital. El taxista fins i tot em va seguir veient l'atordiment per si necessitava quelcom, fins i tot es va aturar més endavant per tornar-me a demanar disculpes....que anava a fer a denunciar-lo a la policia local, quan havia estat el bretol de client el que tenia tota la culpa...Avui la pujada d'Urgell se m'ha fet mes llarga i costeruda, no em feia mal el rajolinet de sant que sortia, em feia mal la inconsiència de l'esser humà que es capaç de provocar un accident i que ni tal sols es capaç de disculpar-se......Tindria molt de pressa....estaria molt ocupat per perdre dos segons i disculpar-se davant d'un ciclista....total, un ciutadà inferior deuria de pensar....No es bo viure amb ràbia però, de vegades, s'instal·la en el teu cos i veus el món més injust, i et sens molt més feble.....Bé a ran d'aquest incident, aniré amb casc, no vull que si hi ha altra topada a sobre no ho pugui comptar....Gràcies taxista anòmin, encara que has fet malament en no aturar-te al xanfrà has reaccionat com un esser humà, en canvi el bretòl que duies de client no valia un borrall...malgrat tot, estic aqui, desfogant la ràbia