23 dies d'hospitals

23 dies a l'hospital pot semblar poc, comparat quan tenia 17 anys que vaig estar 6 mesos, però ha resultat ser un malson, una bogeria difícil d'explicar.

Començant per la nit que em van ingressar, com que vaig estar en aquelles lliteres que et destrossaven les lumbars a l'UCI, vaig veure pasar de tot. El que més recordo es un magrebí plorant, i dient-li als 3 Mossos d'Esquadra que li acompanyaven que perque li pegaven, que no li peguessin més....es veu que l'havien enxampat robant i els mossos l'havien atunyinat a gust, ho comentaven els residents. Després el fulano que estava ingressat al meu costat, s'havia tret la via i se'n havia sortit a fumar. Els metges es debatien si el donaven de baixa de l'ordinador o potser tornaria i finalment, com no l'espectacle gitano que quan un familiar seu es posa malalt van a veur'el tota la familia i ja us podeu imaginar el follon que lien. Alli vam pasar la nit en aquell devenir de personatges lola, aseguda en una minuscula cadira i jo. Ens debatiem sobre si calia camviar d'hospital i anar-nos'en a la mutua, no ho tenia clar i més després d'escoltar a un metge guaperes, segurament resident que em deia que per operar caldria esperar uns 4 dies a reunir l'equip adequat, que potser calia treure carn d'alguna part del cos per inserir-la a la ferida.....vaja fantasma, després ens vam adonar que gairebé tot l'equip de trauma estava en un congrés aquella setmana i que a l'operació no va caldre fer cap mena d'experiment de Frankestain.

Benvinguts al dolor

El dimarts seguent de l'operació, el dia 2 de juny, comencen les complicacions que durarien tota la setmana i que cada dia serien simptomes diferents. Tal i com tenia previst no asimilo l'anestesia i tampoc la puc vomitar. El meu cos cada cop es va sentit pitjor i pitjor. No tinc febre, la pressió es normal, però el cor va 120 pulsacions i més. Començo a vomitar l'anestesia, però encara no hi ha prou. Em venen dolors lumbars en forma d'onades com la mar, el cor segeix fent taquicardies i de repent començo a suar moltísim. La cosa no pinta gens be. L'infermera em diu que ja no pot subministrar-me mes calmants jo li dic que no em fa mal la cama, sinó les lumbars, s'escomença a parlar de cólics nefrítics....sens dubta els símptomes son el mateixos. Criden a interconsulta a una urologa que confirma el diagnóstic, però no quadra que hi haguin 2 processos en paral·lel i es cert, eren els mateixos símtomes del còlic nefritic podruits segurament per la restes d'anestesia que quedaven al cos. La pobre Neus s'està menjant el pitjor marron de la seva vida, ja que mai m'ha vist així, el meu rostre es va convertint en un color groguent....per uns instants penso per segona vegada des de l'accident que allò s'assembla al final, que no podré aguantar massa més temps amb aquells dolors. A part de Neus no se qui hi ha a l'habitació tot s'escomença a esborronar. Providencialment arriba Lola i li dic que m'ajudi a vomitar, i alló va ser la clau. Fica els dits ben endins, i després d'un parell d'intents vomito dues vegades, un liquid groguent i fétid barreixa de bilis i anestesia. A partir d'aquells moments el dolor lumbar abaixa, ja no hi ha més onades de dolor i sudoració.....es podria dir que vomitar em va salvar la vida, però seria exhagerat, el que si va fer es apaivagar el dolor tant intens que patia i que no podia controlar, però si vaig compendre que aquell dia tampoc moriria, sona absurd pero eren els pensaments que rondava el meu cap.

Tota la setmana va ser horrible, dolorosament horrible. Sembla mentida pero el dolor causat pels efectes colaterals de l'operació eran molt més grans que el dolor de la cama en si mateix. Un altre dia van descobrir que tenia un ileo paralític que es com si l'aparell digestiu deixès de funcionar correctalment, altra dia em troben nivells d'hematocrit molt baixos a la sang i una anemia de l'òstia, cosa que em fiquen sang (això era al cinqué dia) Em treuen la sonda per fer pipi, pero me la tornen a posar perque no soc capaç de fer-ne sense ella (vaig estar 9 dies sondat) em treuen les vies masa aviat, em donen un cafe amb llet i el vomito, i torna a posar la via. La moral es ressent i comença a estar per terra. Venen molts amics i companys de treball, jo estic en un núvol i d'alguns quasi ni m'enrecodo. La recuperació es lenta i costosa. Despres de 8 dies sense fer de ventre, demano 2 microlax i un supositori de glicerina. Cagar es converteix en una mena de part molt doloros. Al nové dia se'n retira la sonda i per fi puc fer pipi com la resta de mortals

L'estada a l'hospital del Mar es converteix en un malson. L'operació ha anat molt be, pero la resta de complicacions que vaig tenir algunes les podrien haver evitat si haguessin tingut un millor control d'infermeria. Els dies a l'hospital del Mar s'acaben perque tinc que passar a l'hospital de l'Esperança a fer la recuperació. Pensem aviam si la mutua se'n poc fer càrrec de l'ingrés a un altra hospital, pero finalment, optem per l'Esperaça i afortunadament no ens vam equivocar

L'hospital de l'Esperança

Aqui vaig trobar l'antítesi del que em vaig trobar a l'hospital del mar. Tenia la sensació d'estar ben cuidat i l'equip de traumatòlegs, es veia que era molt bo. Vam elegir be, perque a més es un hospital molt tranquil, no hi havia el xivarri que es muntava en els passadisos de l'hospital del mar i fins i tot el menjar era més bo

Ell dia 23 de juny, dia de revetlla de Sant Joan, m'envien a casa, rera queda una experiència durisima, difícil d'explicar. Ara cada dia laborable haig d'anar a l'hospital amb una ambulancia a fer la recuperació....tot va a poc a poc, pero el fet d'estar a casa, es molt positiu per a mi i crec que per a la resta de la familia. Escric des d'una cadira de rodes, no se quan podre ficar el peu a terra, pero el pitjor, sembla que ja ha passat

Gracies de nou a tota la familia que m'ha donat suport i als companys que no han deixat de venir a veure'm

Parentesi

Tot va succeir un 31 de maig. Era diumenge al capvespre, els nens s'havien dormit aviat i se'm va ocorre anar al cinema....podria haver tingut altra idea o que no em donés temps, però alli estava jo, regirant els fulls del periodic per veure en quin cinema aprop feien Star Trek serie de la qual sempre he estat una mica fan i tenia ganes d'evadir-me amb la ciència ficció. Be, era un diumenge tranquil, la ciutat estava buida a causa de que dilluns també era festiu, vaig agafar la bicicleta pública, com centenars de vegades i em vaig dirigir cap els cinemes Icaria a la Vila Olimpica. El destí que m'esperava s'hauria pogut evitar si hagués optat per altra ruta, per exemple la que circula paral·lela a la ronda del litoral, pero no ho vaig fer i així fou com cap a les 21,15h enfilava pel carril bici del passeig circumval·lació. Anava tranquil i relaxat, una miradeta a la porta de l'escola de la meva filla i de sobte veig a dos ciclistes que venen cap a mi en Bicing també, circulant en paral·lel, xerant i no mirant endavant en cap moment.

Anatomia d'un instant

Això no es la novel·la de Cercas sobre el 23-F sinó que son els segons que vaig disposar per a reaccionar. Vaig tocar el timbre, pero aquests mig afònic no el van sentir...confiava que mirarien endavant que em veurien, però m'equivocava. El ciclista que invadia el meu carril, mirava cap al terra, mentre anava xerrant amb el seu company. De sobte els vaig cridar "cuidado, imbècil" i al cap d'uns 3 segons, es produia l'impacte. Vam tocar amb el manillar i jo que ja anava quasi fora del meu carril no vaig poder evitar que la bicicleta es descontrolesi i que aterrés en el dur asfalt del passeig circumval·lació. Mig cos estava en el carril bici i l'altra estava el carril de cotxes que venia en sentit contrari al meu. Al cap de pocs minuts em van arrossegar fins que tot el cos estigués dins del carril bici. Dels 2 individus que anaven en bici implicats en l'accident hi havia un que era infermer, i em va estar atenent tota l'estona. Em prenia el pols i la tensió que pujava i baixava com un tobogan desenfrenat. L'altri, el que em va causar l'accident va estar tot el temps a la vorera, arrepenjat al mur que separa el parc de la ciutadella, vetllant per la seva consiència que segurament no la tindrà mai tranquil·la.

Xisclava com un porc que duen a escorxador, sabia que era una trencadissa dolenta, perque no es normal que faci tant de mal una trencada d'ossos, que ja n'he tingut dues mes en la mateixa cama i se que el derrame intern provoca una mica de sedació. Casualment una traumatòloga pasava per alli, també anava al cinema, també es va perdre la pelicula, pero la seva estada alli, el seu tracte, va ser molt gratificant. Vaig trucar com vaig poder a casa, quan estava estirat a l'asfalt. Lola s'ho prenia amb molta fredor, soposo que la processó li anava per dins. Intentava calmar-me m'explicava la millor opció que no fos un esguinx o un traumatisme fàcil de resoldre, no era normal que em plantegessi el millor dels casos possibles tant ella i jo sabiem que la trencada d'ossos era molt dolenta. De seguida va cridar al meu germà perque vingués a quedar-se amb els nens i així lola poder anar a l'hospital.....pero l'ambulància no venia, ja feia mitja hora llarga que romania a l'asfalt, havien trucat més de 6 vegades, els qui em cuidaven començaven a estar desesperats....en la darrera trucada, deien que l'ambulància no trovaba el carrer....quins collons. Penso que si l'hemorragia hagués estat externa ja no estaria escribint aquestes paraules. Els temps no pasava i notava que la meva vida se'n anava...no podia, no volia deixar-me morir com un gos al mig del carrer aprop del col·legi de la meva filla Llum, sense despedir-me dels meus, el cor bategava per sobre de les 12o pulsacions....

L'ambulància finalment va arribar i em vaig despedir de l'infermer que m'havia cuidat, li volia dir alguna cosa que el matxaqués la seva consiència, pero no em va sortir, volia arribar a l'hospital com més ràpid millor. La traumatòloga va dir si em podien subministrar un calmant i els de l'ambulància van dir que això nomès ho podria fer una ambulància medicalitzada, que si volia que cridarien a una......quins collons, i esperar mitja hora més ni hablar, volia arribar com fos, que comences el diagnòstic quan abans millor. L'hospital del Mar estava a tocar i vaig decidir que volia anar cap alli, no volia una tourné turística per Barcelona, així es que en menys de 5 minuts notava la baixadeta d'urgències de l'hospital del mar. Estava entrant per fi a urgències.

Em van inmobilitzar la cama i torna a xisclar com un animal. els moments que van pasar van ser tremendament durs. En un set de l'UCI, veia pasar tota mena de gent extranya. L'aristocracia del barri com diria la cançó de Serrat. Vaig estar des de les 22,30 fins les 16h del dia seguent que em farien l'operació que va ser tot un exit, pero això serà un altra capítol d'aquesta odissea.

El Quiròfan era immes, es podia jugar a futbol en les seves dependències. Hi havien una dotzena de persones que no es feia cap nosa, el primer, l'anestesia epidural, com les parteres, i després a sentir tot aquell circ. Era tot una feina de bricolatge, sentia el "taladrin" com penetrava en la tibia una i altra vegada, sentia els comentaris de la gran ferreteria que m'estaven muntant, i cornometraven el temps com si fora un llançament d'un coet espaial. Es van proposar 2 hores operació i anaven contant per minuts "estamos en el 97" deia el capo operador aprement al personal....finalment en 120 minuts exactes s'acabava l'operació i em ficaven en una sala que en diuen de recuperació, que mes aviat em recordava la morgue, pero era viu, i tenia ganes de seguir en aquests món. El tubet que subminstra oxigen que et fiquen pels narius i que surt a totes les pelicules, es d'allò més incomode. Ja feia 48 hores que no dormia, i seguia alli esperant....

Finalment, pasada la mitjanit em pujaven a la cambra. Ho havia estat desitjant des que vaig arribar a l'hospital

Es va crear un parentesi, de repent vaig passar de tenir 50 problemes a tenir un de sol, que es el de recuperar la salut, i en això estic quasi un dos mesos després i em queden be...millor no pensar en el que em queda