Diumenge passat una gernació en silenci desfilava pel memorial de les camposines, el primer memorial de la Batalla de l'Ebre dedicat als defensors de la Republica, als qui van perdre. Entre els morts hi havia el meu tiet. Varies plaques recorden els identificats fins la data pels del memorial democràtic. Molt de silenci i molta mort. M'estremia Quan sentia dir als familiars directes dels morts en la batalla que per fi tenien un lloc on recordar els seus morts, un lloc íntim on plorar-los. Des de dalt del turó s'observaba l'indret estratègic en que les tropes feixistes van trigar 90 dies a conqueri-lo. Sembla mentida de com aquells soldats van aguantar fins el final, amb pocs queviures i munició. Va caure camposines, es va volar el pont de l'Ebre, va caure Barcelona i la República va perdre la guerra. El meu pare obsesionat per la mort del seu germà al front de l'Ebre constantment em recordava la seva figura, ell es va salvar i per això estic aqui fent aquestes quatre ratlles, però el diumenge, en aquell turó vaig fer un acte de reconciliació amb el pare i vaig compendre de debò la seva obssesió que va viure aquells de guerra. Un adolescent de 17 anys que entrà de cop a la maduresa de la vida de la forma mes cruel. Benvingut sia aquests espai de les camposines, tot i que sigui tard per a molts, serà un lloc de peregrinació pels fills i nets d'aquells valents que van donar la vida per la República. el grup polític d'ICV ha tingut la valentia de fer aquests pas, criticat i menystingut ha aguantat les critiques furibundes i ha estat valent de fer aquests espai i treballar per desenterrar les fosses comunes. Es un tema molt delicat. Als de les terres de l'Ebre els puc compendre que s'ha de deixar en pau els morts, pero comprenc mes a les meves ties encara supervivents que desitjarien trobar les restes del seu germà mort a la batalla, en quant als bretols que utilitzen el memorial per reinvidicar que s'eliminin els parcs eòlics, senzillament, que se'n vaguin a la merda. De vegades l'esser humà es mesquí i només es mira el seu melic. Vaig veure molt de tristor i alivi, m'hauria agradat abraçar a tots els vellets i velletes que veia pel memorial, m'hauria agradat plorar amb ells i compartir la solitud, pero no ho vaig fer i vaig tornar cap a casa, massa ràpid, tot va ser com un miratge. Vaig estar on vas perdre el germà pare, descanseu en pau
