Sobre l'amistad se'n han fet molts de tractats, se'n ha idealitzat, mitificat i elevat a la categoria de que els amics, son alguna cosa més que la familia, ja que no la tries, alguna cosa més que els companys ja que a no tots els confiaries un negit i sobre tot està pel damunt de les relacions sexuals que sempre impliquen una certa depèndencia. Va haver-hi un temps que un servidor va mitificar tant l'amistad que la va convertir en una religió pel damunt de totes les religions. El temps ha anat passant i hom s'ha anat tornant més pragmàtic, quan miro enrera i veig la colla d'amics inseparables que formavem una pinya, que confiaria la meva vida cegament, me'n adono que no tots eren sincers, potser la meva imatge era sesgada i la inocència notable, no obstant però, avui que vaig tornar a recuperar a un amic per casualitat, me'n adono que de tota la llavor que es va germinar ha quedat alguna cosa, que potser en aquests anys no he donat la importància que es merexia. Vaig saber en carn pròpia que la amistad com la parella no es eterna ni incondicional sinò es cuida, a banda que tots som diferents, quan erem joves ens vam influènciar mutuament tant, que ara, desprès de més de 30 anys, mires i te'n adones que no has canviat tant, te'n adones que va pagar la pena viure amb aquella intensitat, te'n adones dels errors i de les persones que avui hauria de guardar rancúnia, pero que els perdono, ja que sense això no podria seguir vivint, no podria tornar-los a veure com així penso fer. A tots aquells amics: l'Encarna, el Maties, el Jordi i sobre tot al retrobat Manel, els vull agraïr que haguin influenciat tant en la meva vida i dir-vos que malgralt que no es deu mitificar, va ser posible gracies a ells la transició al mòn dels adults. Afortunadament he fet amics mes endavant d'adult i que encara conservo, pero es una emoció molt gran retrobar-se amb l'amistat de la joventud, quan erem capitans, jugavem en els descampats d'enfront de casa i feiem experiments audiovisuals......
