dissabte, 18 d’agost del 2007

Des de Castalla


Uns amics que ens veiem una vegada a l'any -desgraciadament- hem degustat el champany del James Bond, el Bollinger, l'amic Maera ens ha pegat la pallissa amb el Caetano Veloso i el Reis ha salvat el sopar gracies a la seva habilitat de rostidor oficial de carn.

Hem parlar de la solitud, de la companyia, de la dificultad de les relacions humanes. Diuen que jo tinc el problema solucionat, pero no us ho creieu massa i us convidem a que ens aconselleu al respecte

Es possible l'estima -entre nosaltres està clar- però compartir, estimar, relacionar-nos en confiança, gaudir sense complexos de les coses senzilles de la vida -un bon menjar, un bon vi, un somriure, una abraçada, l'afecte- i sentir que la vida es tot el que tenim: Un gra de sorra, un bri d'herba, una confessió d'una sinceritat desgarradora.... una llàgrima a temps i no fer entelèquies de la vida que convertim en instruments de tortura, per tant, gaudim de la vida que es l'únic que tenim, fem d'aquesta alguna cosa senzilla, aclaparadora, de dimensió humana i que aprenem a compartir amb aquelles persones que estimem i que poguem conèixer

Sinó pots canviar el món, almenys, disfruta d'ell. Quin goig veure crèixer els fills dels demés, ep sempre que siguin dels demés

Signat: Salva, Reis, Maera, Laver

divendres, 10 d’agost del 2007

En la despedida de Xoc




Estimada Conxa,

Fa uns dies que vas convocar als més propers per dir que tancaves Xoc i pels qui vam assistir a la trista primícia encara estem en estat d’ídem. Feia 35 anys que puntualment obries la teva llibreria del passeig de Fabra i Puig 325 que, amb rigor espartà, ens has ofert llibres, begudes, vetllades i sobretot caliu humà. Les quatre parets s’havien convertit en tot un símbol, una referència i un secret guardat en el fons de la meva ànima que no deia a ningú com si fos un tresor d’infància.
Ens has acompanyat durant tot aquests anys amb el somriure i el carinyo propi d’una mare, de fet tant tu com la llibreria haveu fet de marassa, escoltant pacientment els nostres neguits, les nostres aventures i els nostres plors.
Sembla mentida com en un espai tant reduït ha estat capaç d’albergar tantes experiències, tantes exposicions, tanta cultura, tanta i tanta vida.
Encara me’n recordo que deies que un escriptor famós que solia venir per Xoc i deia que quan era l’hora de tancar no se’n volia anar perquè d’aquells petits racons li sorgia molt d’inspiració.
També la contribució de la llibreria al naixement d’escriptors consagrats com la malaguanyada Maria Mercè Marçal i el sempre fidel Antoni Munné.
Tots, suposo que tindrem les nostres anècdotes guardades en el nostre cor, però que de ben segur, tots i totes estem agraïts per tot el temps que ens has donat, per tot el que hem rebut de tu.
L’entossudiment de portar endavant un negoci ruïnós com és el d’una llibreria, m’evoca a fer un paral•lelisme amb la figura d’Antoni Gaudi, que renunciant a una vida de plaers va consagrar-se a la seva obra de la Sagrada Família els darrers anys de la seva vida, vivint en estat de pobresa digna, però amb la certesa que l’objectiu pagava la pena.
El dia del comiat vaig sentir la sensació, penso que col•lectiva que ens quedàvem orfes, que perdíem el darrer bastió de la ideologia, que s’ensorrava la darrera trinxera, que es perdia el darrer alè de la revolució que ens du a lluitar pels nostres ideals.
A l’igual que els fills pensen inconscientment que la mare sempre viurà amb nosaltres, Xoc gaudia d’aquesta aurèola d’immortalitat, perquè havia demostrat abastament que sobrevivia a contracorrent del món globalitzat al marge de les modes i els polítics.
Serà difícil passar el proper dia de Sant Jordi, crec que pel be de tots nosaltres estaria be que fessin una teràpia de grup i ens trobéssim en un “Xoc virtual” i encara que no trafeguem amb llibres, que serveixi per mantenir viu a aquests grup de gent extraordinària que has format al voltant teu, aquests grup d’incondicionals que hem viscut a prop teu i volem seguir vivint a prop.

Sincerament, gràcies per tots aquests anys

Barcelona, 10 d’agost de 2007

dimecres, 8 d’agost del 2007

Tot pujant la ciutat en Bicing


El sistema municipal de bicicletes de Barcelona "Bicing" m'ha fet retrobar-me amb una asignatura pendent que era la d'agafar la bicicleta a diari pels meus desplaçaments quotidians. Ahir per exemple, quan pujava per les Rambles sentia la flaire de les flors i plantes que les estaven traient als quioscs o quan pasava pel costat d'una fleca sentia com acavaben d'obrir el forn i es colava en els meus narius un delicios aroma de croisants recents fets. Anar en bici es redescrobir la ciutat, no solament el seu patrimoni arquitectònic, sinò, sobretot els seus aromes, cosa que no hagues pensat mai. Si ets capaç de no tenir por a que et xafi un cotxe, la bicicleta es el mitjà de transport més adequat i "ràpid" per desplaçar-se per la ciutat. Escric avui a favor del Bicing, perque aquests dies he publicat sobre les seves mancances http://www.sostenible.es/pubnoticia/inici.asp y tinc ganes d'escriure a favor, perque, malgrat que el sistema ha començat la casa per la taulada es una gran oportinitat que té la ciutat per tal de sobreviure a la voràgine depredadora del cotxe. M'agrada molt cada cop que para a un semàfor i em veig envoltat de ciclistes de totes les edats i condicions y aleshores veig que alguna cosa està canviant a la ciutat i que molta gent ho està fent possible. Ojalà que el sistema Bicing sigui el gran catalitzador per tenir un ciutat mes amable, mes transquil·la i en definitiva més sostenible. Ojalà que els conductors respectin més les bicicletes i poguem convertir la ciutat entre tots en un territori de convivència sigui quin sigui el mitjà de transport.....Ojalà que el retorn massiu de l'ús de la bicicleta a la ciutat serveixi perque la ciutat sigui més habitable i acollidora.....pedalant s'arriba......molt abans del que hom creuria