23 dies d'hospitals

23 dies a l'hospital pot semblar poc, comparat quan tenia 17 anys que vaig estar 6 mesos, però ha resultat ser un malson, una bogeria difícil d'explicar.

Començant per la nit que em van ingressar, com que vaig estar en aquelles lliteres que et destrossaven les lumbars a l'UCI, vaig veure pasar de tot. El que més recordo es un magrebí plorant, i dient-li als 3 Mossos d'Esquadra que li acompanyaven que perque li pegaven, que no li peguessin més....es veu que l'havien enxampat robant i els mossos l'havien atunyinat a gust, ho comentaven els residents. Després el fulano que estava ingressat al meu costat, s'havia tret la via i se'n havia sortit a fumar. Els metges es debatien si el donaven de baixa de l'ordinador o potser tornaria i finalment, com no l'espectacle gitano que quan un familiar seu es posa malalt van a veur'el tota la familia i ja us podeu imaginar el follon que lien. Alli vam pasar la nit en aquell devenir de personatges lola, aseguda en una minuscula cadira i jo. Ens debatiem sobre si calia camviar d'hospital i anar-nos'en a la mutua, no ho tenia clar i més després d'escoltar a un metge guaperes, segurament resident que em deia que per operar caldria esperar uns 4 dies a reunir l'equip adequat, que potser calia treure carn d'alguna part del cos per inserir-la a la ferida.....vaja fantasma, després ens vam adonar que gairebé tot l'equip de trauma estava en un congrés aquella setmana i que a l'operació no va caldre fer cap mena d'experiment de Frankestain.

Benvinguts al dolor

El dimarts seguent de l'operació, el dia 2 de juny, comencen les complicacions que durarien tota la setmana i que cada dia serien simptomes diferents. Tal i com tenia previst no asimilo l'anestesia i tampoc la puc vomitar. El meu cos cada cop es va sentit pitjor i pitjor. No tinc febre, la pressió es normal, però el cor va 120 pulsacions i més. Començo a vomitar l'anestesia, però encara no hi ha prou. Em venen dolors lumbars en forma d'onades com la mar, el cor segeix fent taquicardies i de repent començo a suar moltísim. La cosa no pinta gens be. L'infermera em diu que ja no pot subministrar-me mes calmants jo li dic que no em fa mal la cama, sinó les lumbars, s'escomença a parlar de cólics nefrítics....sens dubta els símptomes son el mateixos. Criden a interconsulta a una urologa que confirma el diagnóstic, però no quadra que hi haguin 2 processos en paral·lel i es cert, eren els mateixos símtomes del còlic nefritic podruits segurament per la restes d'anestesia que quedaven al cos. La pobre Neus s'està menjant el pitjor marron de la seva vida, ja que mai m'ha vist així, el meu rostre es va convertint en un color groguent....per uns instants penso per segona vegada des de l'accident que allò s'assembla al final, que no podré aguantar massa més temps amb aquells dolors. A part de Neus no se qui hi ha a l'habitació tot s'escomença a esborronar. Providencialment arriba Lola i li dic que m'ajudi a vomitar, i alló va ser la clau. Fica els dits ben endins, i després d'un parell d'intents vomito dues vegades, un liquid groguent i fétid barreixa de bilis i anestesia. A partir d'aquells moments el dolor lumbar abaixa, ja no hi ha més onades de dolor i sudoració.....es podria dir que vomitar em va salvar la vida, però seria exhagerat, el que si va fer es apaivagar el dolor tant intens que patia i que no podia controlar, però si vaig compendre que aquell dia tampoc moriria, sona absurd pero eren els pensaments que rondava el meu cap.

Tota la setmana va ser horrible, dolorosament horrible. Sembla mentida pero el dolor causat pels efectes colaterals de l'operació eran molt més grans que el dolor de la cama en si mateix. Un altre dia van descobrir que tenia un ileo paralític que es com si l'aparell digestiu deixès de funcionar correctalment, altra dia em troben nivells d'hematocrit molt baixos a la sang i una anemia de l'òstia, cosa que em fiquen sang (això era al cinqué dia) Em treuen la sonda per fer pipi, pero me la tornen a posar perque no soc capaç de fer-ne sense ella (vaig estar 9 dies sondat) em treuen les vies masa aviat, em donen un cafe amb llet i el vomito, i torna a posar la via. La moral es ressent i comença a estar per terra. Venen molts amics i companys de treball, jo estic en un núvol i d'alguns quasi ni m'enrecodo. La recuperació es lenta i costosa. Despres de 8 dies sense fer de ventre, demano 2 microlax i un supositori de glicerina. Cagar es converteix en una mena de part molt doloros. Al nové dia se'n retira la sonda i per fi puc fer pipi com la resta de mortals

L'estada a l'hospital del Mar es converteix en un malson. L'operació ha anat molt be, pero la resta de complicacions que vaig tenir algunes les podrien haver evitat si haguessin tingut un millor control d'infermeria. Els dies a l'hospital del Mar s'acaben perque tinc que passar a l'hospital de l'Esperança a fer la recuperació. Pensem aviam si la mutua se'n poc fer càrrec de l'ingrés a un altra hospital, pero finalment, optem per l'Esperaça i afortunadament no ens vam equivocar

L'hospital de l'Esperança

Aqui vaig trobar l'antítesi del que em vaig trobar a l'hospital del mar. Tenia la sensació d'estar ben cuidat i l'equip de traumatòlegs, es veia que era molt bo. Vam elegir be, perque a més es un hospital molt tranquil, no hi havia el xivarri que es muntava en els passadisos de l'hospital del mar i fins i tot el menjar era més bo

Ell dia 23 de juny, dia de revetlla de Sant Joan, m'envien a casa, rera queda una experiència durisima, difícil d'explicar. Ara cada dia laborable haig d'anar a l'hospital amb una ambulancia a fer la recuperació....tot va a poc a poc, pero el fet d'estar a casa, es molt positiu per a mi i crec que per a la resta de la familia. Escric des d'una cadira de rodes, no se quan podre ficar el peu a terra, pero el pitjor, sembla que ja ha passat

Gracies de nou a tota la familia que m'ha donat suport i als companys que no han deixat de venir a veure'm